ENTREVISTA

Ramon Rami: “La clau per curar el càncer és saber tot el que passa dins de la cèl·lula”

Cap de cirurgia toràcica de l’Hospital Mútua de Terrassa Eminència Graduat en medicina l’any 1980, va ser becari del Centre Nacional del Càncer de Tòquio i al Japó és un dels experts més reconeguts de cirurgia toràcica. Presidirà la Conferència Mundial del Càncer de Pulmó que se celebrarà a Barcelona el 2019

Ramon Rami (Barcelona, 1956) és el cap de cirurgia toràcica de l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa i és un expert en carcinomes de pulmó. Des de fa més de 20 anys és membre de l’Associació Internacional per a l’Estudi del Càncer de Pulmó. Des del 2009 que presideix el comitè que s’ha encarregat de revisar i actualitzar la guia que s’utilitza arreu del món per millorar la classificació del càncer de pulmó i contribuir a afinar el seu pronòstic i tractament. A més, Rami és un expert en la vida i l’obra de l’autor anglès Graham Greene, però això ho descobrireu a l’ Ara Llegim demà.

En què ha consistit la seva feina?

La meva tasca ha sigut actualitzar l’última edició de la guia TNM Staging Manual, que des del 1968 fa una classificació del càncer en funció del tumor primari (T), dels ganglis (N, de node en anglès) i de la metàstasi (M). Amb el TNM refinem l’extensió anatòmica del tumor i el pronòstic. Cada estadi de la malaltia té un tractament diferent. Les variacions classificatòries no es fan de manera intuïtiva, sinó que estan basades en l’anàlisi de grans sèries de dades. Ens hem basat en més de 70.000 pacients amb càncer de pulmó de cèl·lula no petita i 6.100 amb càncer de cèl·lula petita.

Què son els tumors de cèl·lula petita i els de cèl·lula no petita?

El càncer de pulmó es pot dividir en dos grans tipus en funció de la histologia. El de cèl·lula petita creix molt ràpidament i s’estén amb molta facilitat, tant als ganglis com pel que fa a metàstasi. Abans tenien un molt mal pronòstic. Ara ja no, perquè també hi ha quimioteràpia més efectiva. Normalment, amb els càncers de pulmó el que fem és un control de l’eficàcia del tractament als cinc anys; amb el càncer de cèl·lula petita es fa als dos anys, i si se superen, es considera un gran supervivent.

¿S’ha evolucionat molt amb aquesta estadificació?

Sí, perquè tenim millors eines, però el TNM clínic encara és imperfecte. El càncer és una malaltia molt traïdora. Sabem que tots els malalts de càncer tenen cèl·lules canceroses circulants per la sang, ara bé, no totes aniran a niar a algun lloc i a fer metàstasi. Avui disposem de la biòpsia líquida, que no és més que extreure sang, centrifugar-la i identificar els fragments cel·lulars d’ADN i d’ARN que serviran per al diagnòstic, per mirar marcadors tumorals i per monitoritzar tractaments.

Arribarem a curar el càncer?

Sí, però no de manera immediata. De càncers n’hi ha molts, i diverses causes, fonamentalment quatre: factors ambientals, com el tabaquisme en el de pulmó; causes hereditàries; mutacions espontànies i mutacions víriques.

Però en tindrem la cura?

La tindrem, no en tinc cap dubte. La clau de la cura del càncer és saber tot el que passa dins de la cèl·lula.

Augmenta la supervivència?

La cirurgia toràcica se centra molt en el bony. Traiem el tumor, però, en el cas del càncer, el tumor no coincideix amb la malaltia. La malaltia és més que un tumor, hi ha cèl·lules circulants. El cirurgià i el radioterapeuta ataquen el tumor, és teràpia local. La quimioteràpia és tractament general. Actualment, quan aconseguim salvar malalts amb tumors localment avançats i amb ganglis afectats és perquè treballem de manera multidisciplinària. És el conjunt dels tractaments el que fa que ara molts malalts tinguin una supervivència molt llarga, mentre que fa uns anys tenien pocs mesos de vida.

Un 90%-95% dels malalts de càncer de pulmó els trobem en fumadors o exfumadors...

S’han identificat més de 400 agents cancerígens en les cigarretes que poden causar càncer de pulmó en animals d’experimentació. Si un fuma, la taxa de càncer de pulmó s’incrementa.

¿Malgrat això la gent segueix fumant?

Sí, és molt difícil canviar els hàbits. Hi ha una certa complaença i la gent diu: “D’alguna cosa ens hem de morir”.

¿El pitjor moment és el de comunicar el diagnòstic al malalt?

Els cirurgians toràcics no rebem el malalt en primera instància. El malalt acostuma a venir preparat, però a vegades hi ha molts especialistes que el veuen abans i que no li diuen que té un càncer.

Per què?

Pensen que ja l’hi dirà el cirurgià. Nosaltres tenim la política de dir sempre la veritat. Vaig entrant en la conversa fins a dir-li que és un tumor maligne, però que té la sort que es pot operar i està poc estès. La gent no reacciona malament, perquè sap que hi ha una solució quirúrgica. El xoc inicial tothom el té, però la no comprensió encara angoixa més.

Què esperem del congrés que vostè presidirà el 2019?

S’esperen novetats amb la immunoteràpia, una altra arma que tenim que, de moment, no cura el càncer però el frena durant una temporada. És una investigació constant que s’ha d’anar fent. Cada cosa que trobem, el càncer la intenta contrarestar. Aquest any al Japó ja hi va haver moltes sessions d’immunoteràpia i crec que per aquí seguirem.

Etiquetes