A Montoro li interessa la Hisenda catalana

Les finances públiques de Catalunya fa temps que no són motiu d’orgull. Les cases de ràting continuen reduint la qualificació del deute de la Generalitat, que ja fa temps que es troba a nivell porqueria. Això seria motiu de preocupació si la Generalitat tingués la intenció d’emetre deute nou per cobrir la diferència permanent que tenim entre despeses i ingressos. Però és irrellevant perquè no pot crear nou deute al mercat obert.

La Generalitat, com qualsevol altre agent econòmic, s’ha d’endeutar si gasta més del que ingressa. Com que no pot anar directament al mercat financer, el que fa és demanar diners al govern central. I aquests diners arriben a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA). Això crea una situació d’incentius dubtosos i absurds que voldria discutir breument.

La major part dels ingressos ordinaris de la Generalitat arriben a través del sistema de finançament regional. Aquest sistema centralitza la part del lleó de la recaptació d’impostos al conjunt d’Espanya i, a través d’una complicada i opaca fórmula, reparteix els diners recaptats a les administracions autonòmiques. Aquesta fórmula s’ha anat modificant cada cop que tocava una reforma del sistema, tal com s’havia de fer el 2013 si Montoro no s’hi hagués negat il·legalment.

A Catalunya (així com a València i en molts altres indrets) hi ha la certesa que aquest sistema ens maltracta. Hi ha raons objectives per queixar-se, però permeteu-me obviar-les en aquest article. El fet és que pel costat dels ingressos pressupostaris ordinaris la Generalitat rep unes quantitats arbitràries amb les quals ha de bastir una acció de govern.

Malgrat esforços en retallades, la Generalitat continua estirant cada any més el braç que la màniga i creant un dèficit que no s’acaba d’eixugar. I resulta que aquest dèficit acaba sent finançat pel govern central a través del FLA. És a dir, que el govern de la Generalitat té dues vies d’ingressos: el govern central (a través del sistema de finançament) i el govern central (gràcies al FLA). Quina diferència hi ha entre les dues vies? A nivell comptable no podrien ser més diferents: una via és ingrés ordinari, mentre que l’altra és deute que porta associat un interès i que s’acumula i s’ha de tornar.

Qui ho ha dit que els diners del FLA s’acabaran retornant? Ja hi ha qui defensa la condonació generalitzada

A nivell polític, però, la diferència és ben minsa. Qui ho ha dit que els diners del FLA s’acabaran retornant? Ja hi ha qui defensa la condonació generalitzada perquè és complicat per a moltes comunitats autònomes fer front als pagaments. Com pot de manera creïble el govern central imposar el retorn d’aquest deute? L’única manera seria deixar que la primera comunitat que no pugui pagar caigui en suspensió de pagaments. Però tothom sap que el govern central és l’única font de finançament de les comunitats. És a dir, que si una comunitat no paga ha de ser perquè el govern central no vol o no pot pagar. Si tant De Guindos com Montoro prometen sonorament que no deixaran caure a ningú, és perquè saben que aquest fet indefectiblement crearia dubtes seriosos sobre la capacitat financera del govern central.

Però si no deixen caure ningú, hi ha poca diferència entre els diners del FLA i els ordinaris. El FLA només acaba sent una complicació més del sistema de finançament que acaba arribant a un nivell d’irracionalitat tan gran que desdibuixa la diferència entre ingressos i dèficit. Donada la injustícia dels ingressos, aquí fem pressupostos poc realistes, amb partides que suposadament ens corresponen i que no s’acaben respectant al cap de l’any. I el dèficit final el reclamem al FLA. El govern central s’enfada, amenaça i fiscalitza, però acaba pagant a darrera hora amb gran escenificació, com les reunions de Montoro amb Albiol i Junqueras. Una vergonya en termes de coresponsabilitat fiscal.

Sense responsabilitat fiscal, i donada la poca confiança en la relació Estat-autonomies, no és estrany que no es respectin mai els límits de dèficit imposats. Per recuperar incentius, cal un sistema amb la màxima claredat i restriccions pressupostàries sòlides. Atribucions ben definides amb vies separades de finançament per a cada administració. Per exemple, un sistema com el d’Estats Units, on cada estat té la seva pròpia Hisenda i el ciutadà omple una declaració de renda a nivell federal i una altra de separada a nivell de l’estat. Si Montoro vol evitar el sainet anual del dèficit català, hauria de ser el primer a voler una Hisenda catalana pròpia que funcioni.

Però això ni es planteja, no fos cas que la centralització se’n ressentís. Sembla, doncs, que el nacionalisme evita solucions econòmiques eficients. On ho hem sentit abans, això?