Les dades com a bé comú

La nova edició del Mobile World Congress a la ciutat és un bon moment per reflexionar sobre un tema central del nostre temps: el govern del big data. La revolució digital que estem vivint és, sobretot, una revolució de dades. En generem constantment, en infinitat d’accions quotidianes. Quan fem un m’agrada a Facebook o quan traiem en préstec un llibre d’una biblioteca; quan paguem amb una targeta o quan agafem o deixem una bicicleta del servei municipal. Les xarxes socials, els dispositius mòbils, generen més dades que mai, sobre nosaltres mateixos i sobre el món que ens envolta.

Com a conseqüència dels grans canvis tecnològics, les ciutats recullen un 90% més de dades que fa tres anys. Aquestes dades permeten desenvolupar nous mercats i són fonamentals per millorar les polítiques públiques. Per a molts analistes, són el petroli del segle XXI. La qüestió clau, tanmateix, és qui les controla, com ho fa i al servei de quins interessos.

Moltes de les dades que es generen avui en dia estan concentrades en poques plataformes digitals, com Google, Amazon o Airbnb. Això pot comportar riscos per a la privacitat dels usuaris. Però no només això: també pot deixar fora empreses, universitats, centres de recerca, que no poden disposar-ne. Aquestes grans corporacions gaudeixen del que en economia se’n diu un avantatge competitiu, en bona part gràcies a la seva posició dominant en el mercat digital.

Les administracions públiques, òbviament, també generem moltes dades. Massa sovint, estan fragmentades, disperses, o estan en formats no integrats. El gran repte que tenim és governar les dades de manera més eficient, més transparent i més democràtica.

Per fer-ho, grans ciutats nord-americanes com Nova York i Boston han creat la figura del chief data officer, encarregat de creuar, analitzar i gestionar les dades disponibles a la ciutat. Ara l’Ajuntament de Barcelona s’ha afegit a aquest grup i ha obert la seva pròpia Oficina de Dades Municipals. Aquesta eina hauria d’ajudar a revertir l’excessiva fragmentació i privatització de dades i a donar respostes ràpides i ben fonamentades als grans reptes urbans.

A través d’informes i simulacions, es podran dissenyar amb més precisió les polítiques urbanes i anticipar-ne molts dels efectes. El creuament i l’avaluació en temps real de big data permetrà gestionar millor la mobilitat a la ciutat, detectar amb més eficàcia els pisos turístics irregulars, respondre de manera més àgil a episodis de contaminació o desenvolupar indicadors de preus del lloguer per combatre la gentrificació.

És important, però, que l’augment del control públic de les dades també vingui acompanyat de la seva obertura a la ciutadania, a les pimes i a la comunitat innovadora. No es tracta d’ estatitzar les dades sinó de convertir-les en un bé comú accessible a tothom. La raó és senzilla. Una política de dades obertes és central perquè la ciutadania pugui conèixer de primera mà quin és el pressupost de la ciutat o amb qui és contracta i com. Posar a disposició de la ciutadania aquesta informació és cabdal per evitar corrupteles i per facilitar la fiscalització social de les polítiques públiques.

L’obertura de dades també és clau per permetre que centenars de petites i mitjanes empreses, locals o internacionals, puguin accedir a informació que a hores d’ara només està en mans de les grans corporacions globals. És més, una política d’aquest tipus pot permetre a les ciutats impulsar reptes conjunts amb el teixit emprenedor i innovador per assolir plegats objectius estratègics comuns. A Barcelona és el que ja està passant, per exemple, amb el Supercomputing Center o amb l’Eurecat, per mesurar millor la qualitat de l’aire o per gestionar de manera més eficient i sostenible els fluxos turístics a la Sagrada Família.

Fer les dades municipals més obertes i transparents ha de ser compatible amb salvaguardar la privacitat personal. I, en aquest sentit, cal que les administracions creïn figures de garantia, independents, que allunyin la imatge tan temuda del Gran Germà i vetllin pel compliment de les normatives europees més avançades en la matèria.

Segurament no n’hi ha prou. Com en tants altres temes, la democratització de les dades i el seu ús per millorar la gestió urbana dependrà de la implicació del conjunt de la ciutadania. Les administracions podem facilitar i tenim el deure de donar exemple. Però la sobirania tecnològica i l’autogovern en matèria de dades ha de ser conquerida. Com tots els béns comuns, com tots els drets, com totes les llibertats.

Etiquetes