1714-1939: dues memòries complementàries

En tots dos conflictes es defensava una determinada idea de Catalunya, però també d’Espanya i d’Europa

L’anunci d’una exposició sobre la impunitat del franquisme al Born va generar una certa polèmica entre historiadors i entre la mateixa ciutadania. Des de diferents àmbits es va plantejar si el Born era el lloc adequat per a aquest debat, i si no s’estava intentant contraposar dues memòries, la del 1714 i la del 1939.

La resposta a aquesta última pregunta només pot ser negativa. Com va sostenir la historiadora Eva Serra a la conferència organitzada per l’Ajuntament l’Onze de Setembre de l’any passat per commemorar la Diada, les dues dates tenen diversos elements en comú. Els contextos històrics, per descomptat, són molt diferents. Però la qüestió de fons és similar. Tant el 1714 com el 1939 van suposar la supressió per la força de la llengua catalana i d’un sistema propi de llibertats i d’institucions d’autogovern.

En el Decret de Nova Planta que va acabar amb les llibertats constitucionals catalanes, Felip V es proposava de manera explícita “ reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales”. El règim franquista que va eliminar l’Estatut republicà del 1932 també es va plantejar de manera oberta la “ re-españolización cultural de Cataluña”, com va deixar escrit el primer governador civil de la Barcelona franquista, Wenceslao González Oliveros. Això va justificar una duríssima repressió contra la població del país, que ha deixat empremtes en el present.

Tant el 1714 com el 1939 van suposar la supressió per la força de la llengua catalana i d’un sistema propi de llibertats i d’institucions d’autogovern

Aquesta afirmació no implica, però, que l’absolutisme borbònic o la dictadura franquista fossin una simple imposició d’Espanya contra Catalunya. Tant Felip V com Franco van tenir aliats importants al Principat, sobretot entre sectors socials alts. I, al mateix temps, entre els defensors de Barcelona i de les llibertats catalanes hi va haver moltes persones que no eren d’origen català. La història recorda que en el setge del 1714 també van caure molts homes i dones amb cognoms murcians, castellans o aragonesos. De la mateixa manera, la resistència al franquisme i la defensa de les llibertats de Catalunya va comptar entre les seves files, tant el 1939 com en les dècades següents, amb molta gent originària de diferents pobles peninsulars.

I això és així perquè en tots dos conflictes es defensava una determinada idea de Catalunya, però també d’Espanya i d’Europa. Les institucions catalanes aplegades en la Conferència dels Tres Comuns, en l’última crida dirigida als defensors de Barcelona el setembre del 1714, recordaven que a la seva ciutat residia “la llibertat de tot el Principat i la de tot Espanya”. Això va permetre a Francesc Pi i Margall sostenir que en aquell foc “cremaren no només les institucions de Catalunya, sinó la llibertat d’Espanya”. I recordar, a més a més, que aquest desenvolupament històric havia començat amb la supressió de les llibertats castellanes durant la repressió de la Revolta dels Comuners.

Recordar el 1714 no pot ser una excusa per no parlar del 1939. I viceversa

En realitat, aquesta idea va inspirar també molts dels catalans i les catalanes que van lluitar contra el franquisme durant la Guerra Civil i la dictadura i en la Transició. Aquest va ser l’esperit de Lluís Companys quan el 1934 va proclamar l’estat català contra “les forces monarquitzants i feixistes” apel·lant al “més generós impuls de fraternitat” amb els altres pobles d’Espanya. I va ser també l’esperit dels treballadors i treballadores, nascuts a Catalunya i fora, que van defensar les llibertats nacionals en l’acte de Sant Boi del 1976.

El 1714 i el 1939 són, doncs, dues dates singulars. Dues derrotes i dos anhels de llibertat que es produeixen en contextos diferents. Però que estan units per una continuïtat innegable. Recordar el 1714 no pot ser una excusa per no parlar del 1939. I viceversa. Per això el govern municipal va decidir que la conferència amb motiu de la Diada al Saló de Cent d’enguany tractés sobre el paper del moviment obrer en la lluita antifranquista. Per això, també, va fer que estigués presidida pel penó històric de Santa Eulàlia, reconegut com la “bandera de les nostres llibertats” pels moviments populars barcelonins durant els segles XVIII i XIX. I per això, ara, ha volgut impulsar una ambiciosa iniciativa al Born contra la impunitat de la dictadura que, confiem, contribuirà a trencar un llarg silenci.