Control de lloguers i miopia política
Tothom sap que la miopia és un problema que afecta molta gent. També es dona sovint en l’àmbit de la política, i es concreta en la dificultat per veure les conseqüències de les decisions en el pas del temps. Això és molt clar en l’àmbit de la política d’habitatge. Però, en lloc d’entrar-hi directament, donarem un tomb per la política d’infraestructures, que –com ja s’ha dit altres vegades– no és de les més importants, però ajuda molt a entendre com es fan les polítiques.
És conegut que quan es fa un pla d’expansió d’infraestructures amb una forta inversió pública s'impulsa l’activitat econòmica. Però, a més llarg termini, el que és crucial és quin ús se’n farà, de les infraestructures creades. I ves per on el Banc Central Europeu publicà el 2017 'Els efectes de la inversió pública a Europa', on s’analitzen els efectes sobre el creixement de l’economia de la inversió pública des dels 60 fins al 2007 (abans de la recent crisi econòmica) i fins al 2013. Els resultats que troben és que la inversió té efectes positius allà on tenen més retards o millors pràctiques de planificació d’infraestructures. Però l’efecte és molt discret per a França, moderadament negatiu per a Itàlia i molt negatiu per a Espanya, fanalet roig de la llista (tots tres, per cert, el països més hiperregulats d’Europa).
Contraintuïtiu però real: invertint menys l’economia hauria crescut més. Aquests són els resultats de la miopia política en infraestructures, barroquisme pur a Espanya (quantes obres rescatades per l’Estat perquè s’havien concessionat i no tenien trànsit!). I la miopia política no és només una condició analítica. També és un incentiu, perquè és molt llaminer per al responsable institucional fer coses de les quals obtindrà mèrit per millores immediates i deixar que siguin uns altres polítics els que hagin de gestionar fracassos que es manifestaran en el futur, perquè el futur sempre tarda una mica a arribar (però, arriba).
Doncs si, la política local d’habitatge és una mica com la d’infraestructures, miop... amb la gran diferència que aquí la miopia porta les institucions a invertir massa poc i, després, a voler regular massa coses. El darrer intent, el periclitat decret de lloguers de la Generalitat.
Què tenim clar? Això: els controls de preus de lloguer sempre han acabat igual en les experiències que coneixem: augmentant els preus de lloguer en el sector/segment no protegit, creant més perjudicats que beneficiats i potenciant la gentrificació. D'entrada, certament, es crea un segment d’inquilins beneficiats a curt termini, que poden evitar augments de lloguer que altrament s’haurien produït. Encara que en situacions d’estancament de preus, com l’actual, és més dubtós.
Però el que el decret de preus no pot controlar és la reacció del mercat, tant pel que fa als nous contractes com a l’evolució de l’oferta de lloguers. I els nous contractes absorbiran totes les pressions de creixement de preus (ara a San Francisco, Berlín...) si no es posen més controls i més estrictes sobre tots els contractes (Espanya de Franco: caiguda estrepitosa de l'oferta i augment de preus brutal en el sector informal, com a la Barcelona dels 80).
En la vida real, l'única forma d’aconseguir que els oferents no reaccionin és suprimint-los, o nacionalitzant el mercat. Per això, l'única forma d’aconseguir que el control de lloguers sigui efectiu és suprimint el mercat, és a dir, nacionalitzant l'habitatge de lloguer i que l’Estat sigui oferent únic. Altrament, els efectes descrits es produeixen ineludiblement.
Ara que no hi ha tanta pressa, perquè la pujada de preus (que era recuperació dels de fa 10 anys) s’ha aturat, és bon moment per interrogar-nos sobre algunes coses. La primera, i fonamental, sobre quin és el dret que es vol protegir. Si són les necessitats habitacionals de famílies amb dificultats econòmiques, les institucions han de facilitar mitjans perquè aquestes famílies tinguin una solució. Incrementant el parc públic, i amb suport econòmic directe mentre aquest parc no creixi significativament.
Ara bé, si el que es pretén és protegir un eventual dret a quedar-se en el lloc de preferència del llogater, sense consideració de la seua situació econòmica (únic que explica una regulació generalitzada de preus de lloguers, que no atén la situació econòmica), llavors cal ser molt directes justificant per què qui ha arribat fa –posem– set anys a un barri que –posem– s’ha renovat té més dret a viure-hi que qui encara no hi ha arribat però hi vol anar. Ves per on, és en aquests debats i decisions on es defineixen els veritables pilars d’una societat, i moltes hipocresies queden desvelades. També la miopia política, que de vegades encobreix només interès electoral pur i dur, perquè encara ha d’arribar qui posi en marxa un pla ambiciós d’inversió en habitatge de lloguer social, perquè això costa molts impostos i no és tan popular com altres coses.
