Invertint (i molt) en futur

Som centenars, si no milers, els que hem estat perseguits ridículament

GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

Tornem a tenir entrevista al Sr. Michael Ignatieff. Entre les coses amb què ens ha il·lustrat sobre el conflicte català, una m’ha semblat molt fecunda: “La política no només consisteix en resoldre problemes, sinó també en no tocar els que no tenen solució”. La màxima “no tocar els que no tenen solució” ha estat acollida amb deler i difosa per tot l’espectre conservador, que abasta naturalment exdirigents sindicals de classe amb trajectòria parlamentària postcomunista. Lògic l'aquelarre conservador: el quid del conservadorisme és diagnosticar què és possible i decretar-ho necessari. Al contrari, la política transformadora es basa en diagnosticar que és necessari i intentar fer-ho possible. Per això els projectes transformadors tenen més potencialitat de frustració, perquè no s’han deixat encotillar per l'ordre establert, l' statu quo.

Cal molta dissonància cognitiva per percebre’s com a progressista i subscriure “no tocar allò que no té solució”. I a les societats amb cultura democràtica consolidada no cola. Ignatieff va ser el candidat del Partit Liberal del Canadà, majoritari de l’espai progressista, a les eleccions del 2011. El Partit va obtenir el seu pitjor resultat històric amb Ignatieff (ell no va obtenir escó), amb fugida de vots als conservadors (per què votar una còpia de conservador si pots votar l'original?) i a un partit progressista alternatiu (per què votar un conservador si pots votar progressista?) que el va superar de molt.

Obrim focus: “Allò que no té solució” ens suggereix una percepció que no es distribueix simètricament entre capes generacionals i socials. La visió sobre l'existència de solució per a problemes complexos és diferent, per exemple, entre les persones grans i les joves. Perspectiva temporal. Els economistes en diem "taxa de descompte", principi director de qualsevol inversió: a què s'està disposat a renunciar avui per obtenir un retorn (amb certa probabilitat, però no segur) demà? Per a la gent gran, generalment demà ha de ser demà. El demà és més flexible en el cas de les persones joves.

La visió sobre l’existència de solució per a problemes complexos és diferent, per exemple, entre les persones grans i les joves

Amb aquest enfocament, en analitzar els fets dels darrers dies es conclou que s'està fent una gran inversió de futur. La dimensió de la reacció a la sentència del Tribunal Suprem no era gaire clara fa un mes, perquè no hi havia cap propòsit clar. Les intervencions judicials i polítiques del 23 de setembre contra diverses famílies van ser perpetrades per atemorir els catalans (pro independència o no) que poguessin mostrar rebuig a la sentència. Per això es va qualificar de terrorisme: quan el terme terrorisme entra per la porta, la llibertat surt per la finestra.

Però no van considerar algunes coses: primer, que això es va llançar a una comunitat on molta gent hem perdut el respecte a les instàncies policials i judicials. No només pel judici al Suprem, també per sentències per cançons, per grotescos muntatges político-policial-judicials contra la Tamara i l'Adrià... Som centenars, si no milers, els que hem estat perseguits ridículament per fiscalia i policia per fer-nos callar. En síntesi, per la repressió contra els drets i llibertats civils i polítics. Per això va emergir un objectiu en si mateix per a la mobilització: la defensa i l'exercici dels drets civils i polítics. I aquests drets només es defensen exercint-los personalment. Per això les mobilitzacions dels darrers dies són una gran inversió de futur, d'ací lògica, i beneficiosa, la gran –en diversos sentits– implicació de joves.

Hem de filar molt prim amb què és i què no és violència, perquè això acabarà anant a processos judicials

Ara, perquè toca, dos apunts sobre la violència. Primer: els contenidors cremats no van aparèixer abans que els Mossos carreguessin de forma violenta contra manifestants que ni havien muntat barricades, ni havien sobrepassat cap línia policial, ni havien efectuat agressions físiques. Ho vaig veure i viure en directe a València - Pau Claris (BCN) el dia 15, a la mateixa hora que altres ho van veure i viure a passeig de Gràcia - Mallorca (BCN). Els contenidors cremats van ser conseqüència, i no causa, de la violència policial. Segon: hem de filar molt prim amb què és i què no és violència, perquè això acabarà anant a processos judicials (recordem el terme tumultuari i la sedició?). Una agressió a persones és violència, sens dubte. Confiem, en aquest sentit, que totes les ferides personals siguin investigades. En particular, que la família del policia ferit greu (tant de bo també es recuperi aviat) autoritzi el coneixement públic de l'informe mèdic, perquè així es persegueixi l’autor (també si fos foc amic, esclar). Les famílies de la resta de ferits greus ho fan sense problemes perquè s'investigui la violència policial.

Ara, ¿una agressió a les coses és violència? No en soc expert. Però no deixo de preguntar-me per què alguns mitjans, com els informatius de TV3, han passat dies qualificant d'"actes vandàlics" la crema d'edificis d'empreses elèctriques, estacions de metro i autobusos a Santiago de Xile (on hi ha diversos morts), mentre que uns minuts abans havien qualificat de "violència" les protestes a Barcelona i Catalunya. Segueixo pensant-hi, perquè entendre-ho ho entenc, però no ho comprenc.