Només conflicte intern? Potser sí

El desbloqueig deixa clar que no hi ha problema en el funcionament de les institucions espanyoles

GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

La dreta i l’esquerra espanyoles han tingut formes diferents d’abordar el conflicte català. Tot sembla indicar que és l’esquerra espanyola la que hauria acabat guanyant aquesta controvèrsia, amb la victòria del diagnòstic “el conflicte català és un conflicte entre catalans”.

La repetició de la majoria independentista al Parlament el 21-D va col·lapsar l’estratègia del govern del PP. A partir d’aquí, les opcions pràctiques a nivell d’Estat són dues: l'enfrontament clar i directe propugnat per la dreta espanyola, des de Ciutadans a Vox, per acabar amb el problema català; o els sedants propugnats pel PSOE per rebaixar el dolor i mirar que la cosa es pugui suportar millor durant uns quants anys. 'Carpe diem', vaja, perquè ja ha quedat clar que en fase gaire terminal el catalanisme no hi està, i amb l’aplicació de morfina no n'hi haurà prou (com es pensava fa 15 anys).

La restricció més notable per al PSOE és que no pot fer cap oferta política que promogui canvis territorials com els que li demana la tercera via a Catalunya, basada en les exelits econòmiques i polítiques damnificades pel Procés, ja que això xocaria amb massa oposició fora de Catalunya. D’aquí que, i això és crucial, hi hagi dues estratègies diferents:

1. La de la dreta espanyola, per a qui el tema català és un conflicte amb l'Estat (per ser més precisos, amb la nació espanyola, que identifiquen amb l’Estat, seguint la tradició francesa que identifica estat i nació). I per aquest conflicte tenen una oferta política: aplicació indefinida del 155, control de l’educació i els mitjans de comunicació, etc. És a dir, l’extinció institucional del catalanisme, com en altres èpoques de la història espanyola.

2. La del PSOE, per a qui l’eix central de la seua política és que el conflicte català no és un conflicte amb l’Estat, sinó de convivència entre catalans. Per tant, no és l’Estat qui l’ha d’arreglar, sinó els mateixos catalans. Que el PSOE no necessiti fer cap proposta política concreta respecte a l’assumpte català és només una conseqüència lògica d’això. No és un problema per a l’Estat, que a més mostra no tenir cap problema triant catalans com a presidents del Congrés i del Senat.

Els votants del PSC volen sobretot que no hi hagi independentistes al poder, mentre que els votants pro independència volen sobretot que no hi hagi dreta espanyola al poder

I, a hores d’ara, sembla que el PSOE l’ha encertat molt. Ha desplaçat del govern el PP, amb el suport gratuït de l’independentisme, que es donava per pagat fent fora el PP. I se’n surt de les eleccions post fracàs pressupostari amb un gran creixement de diputats (atenció: l’independentisme, també!), que ara fan probable la seua segona investidura. Veurem ja en poc temps com acaba aquest episodi.

El que sí que ja sabem és que l’independentisme en té prou que no governi la dreta, això és el que obtindrà com a contrapartida de la seua força i ajuda a evitar "situacions de bloqueig" institucional; ara, això i res més. Perquè la contribució al desbloqueig deixa clar que no hi ha problema en el funcionament de les institucions espanyoles, i per tant que el conflicte català és només un conflicte intern de Catalunya. (Nota per als melodramàtics: no es preocupin pels efectes del bloqueig de govern sobre l’economia; poden ser bons, especialment en estats massa intervencionistes, com l’espanyol. Per als interessats, hi ha literatura científica).

De fet, la constitució dels ajuntaments el dissabte dia 15 fa pensar que s’ha fet un pas més en aquesta direcció. A part dels plats pel cap entre partits pro independència (cal entendre que tothom va fer el que va poder, atès que no han existit reprovacions orgàniques per enlloc), l’episodi paral·lel de Barcelona i Badalona és molt il·lustratiu. A Barcelona, el grup socialista rebutja públicament fins i tot asseure’s amb el candidat d’ERC –el més votat a urnes–, amb tota la càrrega de veto polític que això mostra. A la vegada, a Badalona, el grup (segon més votat) del candidat menystingut a Barcelona li regala l'alcaldia al tercer –el socialista, el mateix que els havia menyspreat a Barcelona– amb l’únic objectiu que la dreta espanyola no la tingui. Bé; segur que és a Badalona on s’interpreten millor les preferències dels votants badalonins. I sembla que els votants del PSC volen sobretot que no hi hagi independentistes al poder, mentre que els votants pro independència volen sobretot que no hi hagi dreta espanyola al poder. I tots han aconseguit el que volien, que podria acabar sent un equilibri estable: ni independentistes ni dreta espanyola al poder.

Tot conflicte polític comporta implícita una vessant de distribució del poder. I tot poder que se li regala a un rival serà usat en perjudici propi; i més perjudici es rebrà de l’ús del poder pel rival més eficaç. Per això, el pitjor que pot passar als que volen la independència, amb la seua visió del que interessa a Catalunya, és la consolidació de la idea que el conflicte català és un conflicte merament intern. Això mantindria les tensions encapsulades a Catalunya, i a més deslliuraria l’Estat de qualsevol temptació de flexibilitzar la seva posició. És un dels gens infreqüents casos de "com millor, pitjor". Millor per a alguns, i pitjor per a altres, òbviament.