La desorientació de les (ex)elits
Aquestes ratlles es van escrivint just després que el Congrés de Diputats rebutgi el projecte de pressupostos de l’Estat, i en el parèntesi que hi ha entre aquest rebuig i les notícies definitives sobre una eventual anticipació d’eleccions al dia 28 d’abril, que obririen la perspectiva ben suggestiva de tenir la part central de campanya electoral plena de processons de Setmana Santa... brillant al·legoria. Només per això ja quasi es justificaria la convocatòria, tot i les queixes d’analistes polítics i tertulians per la competència excepcional de les celebracions religioses. Esclar que, posats a triar al·legoria, a mi em sembla més pertinent el diumenge 14 d’abril, que és també el 88è aniversari de la proclamació de la Segona República. Convé mantenir separades política i religió, cosa que s’aconseguiria amb el 14 d’abril (ara que... votar en Diumenge de Rams també és cosa). Però em temo que un aniversari de la República és massa per al PSOE, que va seguir al peu de la lletra el mandat del rei d’Espanya el 3 d’octubre del 2017. Ben prompte, dubtes aclarits i data explicada, si és que hi ha eleccions anticipades.
Mentre arriben aquestes notícies, hi ha un vessant de les discussions que hi ha hagut a Catalunya sobre els pressupostos de l’Estat en les últimes setmanes –fins i tot mesos– que ha generat molta menys reflexió de la que es mereix. A diferència de la resta d’Espanya (amb la possible excepció del País Basc), les elits econòmiques tradicionals a Catalunya han pressionat de manera bastant clara a favor que els pressupostos de l’Estat no fossin rebutjats, com han deixat clares les posicions editorials i columnes d’opinió en els mitjans que tradicionalment en fan de portaveus. És interessant aquesta convergència de posició a Catalunya entre els comuns (principals suports dels PGE aquí) i les elits econòmiques tradicionals, tot i que les motivacions són ben diferents. En el primer cas, les enquestes en caiguda sostinguda de l’espai de comuns i Podem. En el de les elits tradicionals, una recerca de la recuperació del seu paper d’intermediaris entre el poder polític espanyol i la societat catalana. Tanmateix, em sembla una recerca encara molt desorientada, més que la de l’independentisme institucional, cosa gens fàcil.
Crec que no s’ha entès (o no es vol assumir, que és més probable) que les elits econòmiques tradicionals ja no tornaran a ser intermediaris econòmics per a la majoria dels catalans, i que aquest és un resultat irreversible del procés polític a Catalunya en els últims anys. De fet, no s’ha entès que una de les principals causes del Procés ha estat la fallida de la confiança de les classes mitjanes a Catalunya en les elits econòmiques i polítiques que havien de fer de mitjanceres entre els seus interessos i les institucions de l’Estat. Al capdavall, les dues últimes dècades del segle passat van estar presidides per un funcionament de les elits catalanes equivalent al del gran Sazatornil a 'La escopeta nacional' (Berlanga, 1978). Recordin la trama: un industrial català fabricant de porters automàtics en el tardofranquisme finança una cacera en una finca castellana, a la qual assisteixen el ministre d’Indústria i part del seu equip, per tal d’aconseguir llicència de col·locació dels contestadors. De ministre en avall, tothom rep diners, però la llicència –que havia de beneficiar en exclusiva l’industrial català– haurà de superar nous obstacles.
És una pel·lícula imprescindible. Perquè si substitueixen les bosses de diners de Sazatornil per bosses de vots (bé, i alguns diners també), i els Seat 1500 i Land Rover per Pont Aeri i telèfon mòbil, veuran que les coses en aquest front no havien canviat gaire en l'últim quart del segle passat. Les elits centrals reben i passen avall part dels beneficis (d’ací que mantinguin més suport de les seues classes mitjanes). Tanmateix, les elits catalanes han estat més avaricioses, i els seus èxits no han estat compartits amb la mateixa societat que els oferia el poder i recursos que podien utilitzar per comprar influència a ‘Madrid’. Per això han perdut molt més suport que les elits centrals.
Per això també, van passar anys demanant estèrilment unes molles (tercera via) que els governs de Madrid no podien subministrar, encara que volguessin. I ara imploren a les institucions centrals respiració assistida per poder continuar formant part del sistema de poder a Espanya en virtut del seu paper a Catalunya. Però han deixat de complir la seua funció, que era proporcionar suport dels catalans a l''statu quo' espanyol. Això no tornarà a passar de manera significativa, i en les relacions estrictament materials i interessades, quan no fas la funció, perds el paper.
En els propers anys, els catalans anirem aclarint quin camí seguim respecte a la independència, i també quines elits polítiques i econòmiques exerceixen les seues funcions a Catalunya. No seran les d’abans, que ja són exelits perquè van acaparar massa avariciosament els beneficis. És una lliçó que segur que han après aquells que aspirin a reemplaçar-les.
