PSOE: en estat de xoc, i sense remei

El PSOE ja va perdre l’oportunitat de buscar una solució política

Les eleccions andaluses i la quasi segura pèrdua del control polític d’aquell feu secular han deixat el socialisme orgànic espanyol en estat de xoc, més agut a les regions no mediterrànies on el PSOE és al capdavant de l’executiu autonòmic. Hi ha motiu: gran part de la sorpresa a Andalusia es basa en l’existència d’una part de votants que a les enquestes deien que votarien el PSOE i que tanmateix es van quedar a casa o van votar Vox (un 15% de vots de Vox procedeixen de partits d’esquerra). Si aquest escenari es repetís en les eleccions autonòmiques i municipals del maig, els efectes sobre el poder territorial del PSOE serien devastadors, quan fins fa molt poc s’esperaven guanys territorials per efecte de l’accés del PSOE al govern central. I ben bé podria ser que els problemes del PSOE en aquest sentit no tinguin solució.

Vegem. L’emergència electoral de Vox es basa en la capitalització del malestar creat per diferents factors, entre els quals sobresurten la immigració, que li ha donat els màxims electorals (com a Almeria), i el conflicte territorial (l’independentisme), que li ha donat una base de vots relativament igualitària a tot Andalusia. De fet, el conflicte català ha fet Vox visible als mitjans de comunicació, sobretot per l’exercici de l’acusació particular en la causa política que se segueix al Tribunal Suprem contra l’anterior lideratge polític i social de l’independentisme. I és molt poc probable que les coses canviïn en els propers mesos, perquè el PSOE està atrapat en les seues pròpies contradiccions –per molt que només siguin superficials– en el conflicte territorial.

El dia 2 d’octubre del 2017 tenia al davant dos camins: sostenir la unitat d’Espanya però desvincular-se de la violència institucional promoguda des del govern central, o alinear-s’hi

No es pot entendre el que està passant ara i el que passarà sense recordar l’efecte de l'"¡A por ellos!" institucionalitzat pel rei d’Espanya el 3 d’octubre, sorgit de la por que l’Estat fes fallida a Catalunya, una por provocada per la multitudinària manifestació d’aquell dia de protesta i de denúncia de la violència i la brutalitat policials de l'1 d’Octubre, dirigida políticament per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. El PSOE, que primer va anunciar la reprovació de la vicepresidenta, va arxivar aquesta reprovació després del discurs del rei, i es va sumar així a l'“¡A por ellos!” institucional, en el qual han tingut una veu notòria els 'barons' del PSOE d’Aragó, Castella-la Manxa i Extremadura, a part de la mateixa Andalusia. I esclar, si primer es legitima i avala –quan no s’aplaudeix– l'"¡A por ellos!" del prereferèndum i després s’avala l'“¡A por ellos!” institucional del rei, ¿com esperen que es moguin els blocs tectònics d’electors? Sobretot el dels molts electors que van creure, i creuen, que els seus connacionals a Catalunya estan sotmesos al setge personal i la violència dels separatistes pel sol fet de voler ser espanyols (l’expressió que acabo d’utilitzar és format moderat, per cert), com la seva Joana d'Arc particular ('aka' Inés Arrimadas) els diu sempre que pot i també encara que no pugui. Paraula de fe! Era obvi que això duria vot cap a les opcions que prometen més duresa i fermesa per abordar el problema separatista 'de una vez por todas'.

Bé, doncs: avales, legitimes, i acabes donant suport a la defensa violenta dels connacionals a Catalunya davant de les "agressions separatistes", relat que fas teu (el PSOE, ja m’entenen)... i de sobte accedeixes al govern d’Espanya amb el concurs necessari dels agressors separatistes i colpistes d’estat segons creença multitudinària a Espanya, compartida obertament pel PSOE. I com que en política hi ha molta gent que no creu en l’existència dels vots gratuïts, t’has de passar els mesos negant que depenguis dels separatistes... fins que comences la tardor amb la gran idea d’exemplificar les polítiques tan socials que tens a la cartera, i que no es podran aplicar si els separatistes no donen suport als pressupostos. I 'raka raka' cada dia, uns sentint "quin govern tan social", però molts interpretant "quin govern tan dependent dels separatistes".

En conclusió, el PSOE, el dia 2 d’octubre del 2017, tenia al davant dos camins: sostenir la unitat d’Espanya però desvincular-se de la violència institucional promoguda des del govern central, o alinear-s’hi amb tots els bagatges. Va fer això últim com a conseqüència del discurs del rei. Si hagués fet una altra cosa potser avui no seria al govern central, però encara tindria opcions. Ara ja no en té. És molt sabut que el conflicte català no té solució sense un referèndum, i el PSOE ja va perdre l’oportunitat de buscar una solució política, per la qual cosa només podrà endurir la seua actitud respecte a l’independentisme... just el marc polític que permetrà el creixement del suport a les receptes més dures, com la de Vox. És ben justificada la preocupació electoral al PSOE, perquè el seu dilema ara és molt endimoniat: ja no té opció.