Nazis: ¿liberals o socialistes?

Avui forces polítiques de matriu autoritària estan assolint més representació i accedeixen al poder

Periòdicament reapareix la discussió sobre l’adscripció ideològica dels nazis en l’àmbit econòmic. ¿Eren socialistes? ¿Eren liberals? És molt probable que aquests debats s’intensifiquin a mesura que s’acosti el centenari de l’arribada al poder dels feixistes a Itàlia (1922) i, una dècada després, dels nazis a Alemanya (1933), i sobretot creixerà en un context en què formacions polítiques de matriu autoritària estan assolint cada vegada més representació parlamentària a Europa i al món, i en alguns casos accedint a governs. Parlem de Vox, del partit hongarès Fidesz de Viktor Orbán, de les tendències que s'observen en la política polonesa o del nou president del Brasil, Jair Bolsonaro.

La visió que els nazis eren socialistes arrenca del mateix nom del partit: Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP - Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys). Però que el nom del partit inclogués el terme 'socialista' és un argument massa lleuger per determinar-ne l’adscripció ideològica. El hòlding que agrupa els tres partits actius a Corea del Nord s’anomena Front Democràtic per la Reunificació de la Pàtria. I seria bastant absurd derivar d’això que el règim nord-coreà és democràtic. Més entitat tindria l’observació que el programa social i econòmic del partit nazi, aprovat el 1920, incloïa propostes de nacionalització de la banca i els grans conglomerats industrials (punts 13 i 14). Aquestes propostes s’incloïen regularment en els programes electorals que els nazis presentaven a eleccions, fins que van suprimir-les una vegada al govern.

De fet, la pràctica econòmica seguida pels nazis des del govern va contradir els seus postulats programàtics. Per exemple, van aplicar un programa de privatitzacions a gran escala entre el 1934 i el 1937, pel qual van entregar empreses financeres, industrials i d’altres tipus a empresaris, en alguns casos estretament lligats al partit nazi. Òbviament, una política que fomenta la propietat privada dels mitjans de producció difícilment pot qualificar-se de socialista, especialment en el context de les polítiques econòmiques en el període d’entreguerres. I, de fet, la política econòmica favorable als interessos dels grans industrials alemanys és el que –fent una equivalència entre els interessos dels grans industrials i el liberalisme econòmic– ha portat a identificar com a liberal la política econòmica dels nazis.

Ara bé, si la pràctica econòmica nazi no encaixa dins els paràmetres del socialisme, tampoc ho fa dins els del liberalisme. Primer, la política econòmica dels nazis va ser de caràcter autàrquic. Van restringir extraordinàriament els intercanvis comercials amb l’exterior, cosa que contradiu del tot el liberalisme en l’àmbit econòmic, que defensa el comerç mundial com a instrument de generació de riquesa i benestar per a tots els participants, i s’oposa al proteccionisme. Segon, i pel que fa a l’economia interior, la política dels nazis va combinar el respecte i foment de la propietat privada dins les organitzacions productives (empreses, bancs, etc.) amb la hiperregulació dels mercats de productes i serveis. En síntesi, els propietaris dels mitjans de producció podien exercir el dret de propietat dins la seva organització, però era l’estat el que governava les relacions econòmiques de les empreses i els bancs. Els nazis van promoure la 'cartelització' de l’economia (concentració i coordinació de les empreses en els sectors productius) i van restringir l’economia de mercat, ja que menyspreaven les virtuts i efectes de la competència. Aquesta és una altra contradicció flagrant amb un principi nuclear del liberalisme econòmic: la competència en els mercats.

Així doncs, més enllà de la retòrica del seu manifest fundacional o dels programes electorals, la visió aplicada en la pràctica pel partit nazi era la que derivava del concepte de propietat privada del mateix Adolf Hitler. Preguntat sobre la propietat privada en una entrevista donada el 1931 a l’editor del 'Leipziger Neueste Nachrichten', Hitler explicava: “Vull que tothom conservi el que ha guanyat, supeditant-ho al principi que el bé de la comunitat preval sobre el de l’individu. Però l’Estat hauria de retenir el control; cada propietari hauria de sentir-se com un agent de l’Estat […]. El Tercer Reich sempre conservarà el dret a controlar els propietaris de la propietat”. Era una visió estrictament instrumental de la propietat.

Més enllà de les retòriques documentals, la política econòmica dels nazis no encaixa bé en les característiques ni del socialisme ni del liberalisme. Encaixa molt millor en els principis del corporativisme econòmic, on la propietat dels mitjans de producció és privada i actua fora de les empreses en el marc d'un estricte dirigisme econòmic de l’estat. En això, seguia la inspiració de la doctrina econòmica del Partit Feixista italià, aplicada amb una dècada d’antelació. El Partit Feixista era profundament partidari de la propietat privada, i explícitament contrari al liberalisme de la competència.