Interessos públics, interessos privats i 'llei Aragonès'

La discussió sobre el que és públic i el que és privat és interessant, perquè reflecteix l’essència de la relació estat-privat. Potser per això és més susceptible que altres terrenys a l’aplicació de dogmes pseudoreligiosos i exercicis de la més completa i exuberant hipocresia, com correspon a tot debat sobre les creences religioses aplicades a la política pública. Un exemple de llibre de dogmatisme i hipocresia en el debat polític el trobem en la discussió pública (molt més institucional que social) sobre el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, col·loquialment coneguda com a llei Aragonès perquè l'impulsa el departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, i que ara està en plena tramitació parlamentària. Esclar que per copsar els ets i uts del debat cal entendre amb precisió què fa i què no fa (ni pot fer) aquest projecte. Vegem-ho.

L’objectiu de la llei Aragonès és, segons els impulsors, “la regulació, en el marc de les competències de la Generalitat de Catalunya, del règim específic de contractació pública en l’àmbit dels serveis socials, comunitaris, sanitaris i altres serveis a les persones”. Així doncs, té una certa continuïtat lògica amb un decret llei aprovat a mitjans del 2016. Aquest decret aprofitava que la normativa espanyola sobre contractes públics no s’havia adaptat a la directiva comunitària dins de termini (s'acabava l'abril del 2016) per fer possible que entitats del tercer sector (sense ànim de lucre) continuessin accedint a contractes amb el sector públic en els sectors de serveis socials, comunitaris, etc., exempts del compliment estricte de les regles comunitàries de competència quan l’administració contracta amb tercers, que en gran part estan dirigides a prevenir la corrupció i el favoritisme polític en la contractació pública. Així, moltes entitats van poder continuar produint serveis públics des del 2017.

El projecte dona continuïtat a aquella orientació, que pretenia preservar i afavorir la concertació social en els serveis previstos. La llei no privatitza res, ni obre cap porta a cap privatització, per una raó molt bàsica: perquè les competències de la Generalitat en matèria de contractes no permeten prohibir per llei la contractació, ni alterar les normes bàsiques de l’Estat (sotmeses a certa disciplina comunitària) en la matèria. Això sí, en alguns àmbits i serveis pot establir especificitats i excepcions. Això és el que fa la llei en substància. No sempre de forma correcta, segons el meu parer, però aquest no és el tema de la columna.

Així doncs, si es vol prohibir la contractació al sector privat de qualsevol tipus de servei públic de la Generalitat primer cal definir què és el servei públic (si no és que es considera servei públic tot allò que fa la Generalitat, com per exemple la gestió de pistes d’esquí als Pirineus). A partir d’aquí, prohibir la contractació seria molt legítim (altra cosa és que fos convenient), i es podria fer presentant una proposta normativa que obligui el Govern a abstenir-se d’aquesta pràctica. Aquesta podria ser una via d’acció per a la CUP, coherent amb els seus postulats sobre la relació públic-privat. Sense incloure, evidentment, les administracions locals, no subjectes al mandat del Parlament en el que no és la seua competència. El cas dels comuns sembla una mica més difícil d’entendre: demanen la paralització de la llei perquè “els serveis públics s’han de protegir i això es fa amb la gestió directa” (portaveu de CatECP, 21 de juny de 2019), pocs mesos després que el Govern (encara) en solitari dels comuns a Barcelona aprovés continuar contractant a empreses privades totes i cadascuna de les quatre zones de servei de recollida d’escombraries i neteja viària a la ciutat (procés ara en curs, i de resolució imminent), tot i propostes públiques de remunicipalitzar-ne, si més no, un. ¿Com podem entendre tanta distància entre la retòrica i la pràctica, si no és només com a símptoma d’hipocresia?

La qüestió de fons és que hi ha propensió a la polarització en el debat entre el que és públic i el que és privat. Sobretot, si es tracta de la producció de serveis públics. D'una banda, els qui idealitzen el que és privat proposen la privatització sistemàtica de serveis, prometent que en millorarà l'eficiència i es reduiran els costos per als usuaris. De l'altra, els que idealitzen el que és públic aprecien grans riscos per a la igualtat i la qualitat del servei si aquest passa a producció privada. Però en la realitat les coses són menys esquemàtiques, i a mesura que es coneixen millor el funcionament dels serveis i les característiques de la producció pública i privada les coses esdevenen més complexes i menys propícies a dogmes. Però això ens allunya del que era el tema de la columna: la llei Aragonès es podrà valorar de moltes maneres, però qualificar-la de llei privatitzadora és, en el millor dels casos, dogmatisme. En el pitjor, hipocresia. Res més.