Pressupostos: què cal fer?

¿Algú espera realment encara que les promeses i previsions d’inversions a Catalunya s’acompleixin?

Un fantasma recorre la columna dorsal dels partits centrals de l’independentisme, els dos amb contingent parlamentari a Madrid (ERC i PDECat): què cal fer amb els pressupostos generals de l’Estat (PGE). La tercera pota existent (CUP) no considera rellevant la presència a les Corts Generals i el Parlament Europeu, per la qual cosa no es presenta a les eleccions que s’hi celebren. En conseqüència, segur que li semblarà irrellevant i intranscendent la posició dels diputats dels partits pro independència a Madrid, sigui sobre el tema que sigui... Altrament, la inconsistència seria monumental.

El moment té unes ressonàncies (en una dimensió molt més modesta, com és lògic) amb el famós 'Què cal fer?' de Lenin (1902), en què es discutien les preferències entre partit revolucionari amb model centralitzat i jerarquitzat, o partit socialista reformista amb model democràtic i descentralitzat (cosa que es veia com a sinònim d’ineficàcia, per cert), i sobre què havia de fer la formació política. La cosa va acabar amb l’escissió entre bolxevics i menxevics el 1903. Bé, aquí l’escissió ja existeix fa temps, encara que no s’hagi formulat explícitament, i aquest assumpte dels pressupostos mostra la necessitat d’aclarir posicions.

Fora del tot absurd fer dependre la posició dels partits pro independència del contingut mateix dels pressupostos i, en particular, de l’assignació de recursos a Catalunya

Fora del tot absurd fer dependre la posició dels partits pro independència del contingut mateix dels pressupostos i, en particular, de l’assignació de recursos a Catalunya. Perquè hi ha un problema previ de credibilitat en el que es diu, i de confiança en l’execució d’acords. És molt curiós veure discussions sobre previsions pressupostàries que encara que s’aprovin no es compliran. Perquè és impossible tècnicament complir-les. Veuran... amb uns pressupostos d’inversió que creixen un 50% (encara que no arribin al percentatge del PIB), i les inversions previstes a les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona baixen entorn d'un 20% en tots tres casos... Això com s’entén?

Doncs s’entén perquè l’augment de previsió d’inversions es concentra totalment en l'Adif (a més de les de ports i aeroports, que, recordem, paguen els usuaris, no els PGE). El missatge polític és intel·ligible: “Invertirem més en Rodalies, perquè sabem que és la peça del sistema que genera més queixes (ah, i també una mica més en AVE)”. La cosa graciosa és que amb un pressupost de l’Estat que com a molt prompte s’aprovaria a l’abril i s’'obriria' al juny, no hi ha la possibilitat tècnica d’executar projectes significatius que no estiguin ja en execució. Però, ¿algú espera realment encara que les promeses i previsions d’inversions a Catalunya s’acompleixin?

Així doncs, ¿i si provem d'abandonar la lògica que s’ha imposat en aquesta discussió, la de què els interessa al govern del PSOE i a la política espanyola, i ens centrem, en canvi, en què els interessa als grups (i electors) independentistes? En aquest sentit, hem de traçar una línia que s’ha establert, de vegades més retòricament que pràctica, en el món independentista a Catalunya: entre els partidaris del referèndum acordat com a objectiu estratègic (com a desig genèric ningú el rebutja) i els partidaris de l’unilateralisme, que creuen que un referèndum acordat (es desitgi o no) és inviable, si més no en les pròximes dècades.  

Facilitar-li a l'esquerra espanyola la governació sense referèndum acordat és allunyar la possibilitat objectiva de l’acord sobre el referèndum

Bé, doncs; els partidaris del referèndum acordat en cap cas haurien de facilitar els pressupostos de l’Estat, perquè l'única manera que obtinguin el que volen és que l’esquerra espanyola no pugui governar Espanya sense acordar-ho. I facilitar-li la governació sense referèndum acordat és allunyar la possibilitat objectiva de l’acord sobre el referèndum.  

Tanmateix, els qui creuen que no hi haurà referèndum acordat se situen en la via unilateral, que requerirà més força democràtica i més força física per ser eficaç. Des d’aquest camp, es pot pactar amb el govern d’Espanya (aquest, o un altre), amb una precondició: el final de la repressió política, de la presó i l’exili. Tots –aquí i arreu del món– sabem que la separació de poders a Espanya no funciona més amunt de les primeres instàncies judicials, així que millor que ens estalviem el fariseisme i la hipocresia respecte d'aquesta condició.

Esclar que, en cas que es posés punt final a la repressió política, encara hi hauria un problema més: per comprar el vot dels diputats pro independència, la proposta dels PGE del PSOE és poca cosa en quantitats, i a més de molt dubtosa viabilitat pràctica. Per tant, caldria augmentar el preu i exigir cobrament en efectiu. És a dir, que transfereixin els recursos a la Generalitat, que el Govern ja els gestionarà, en lloc d'enumerar projectes que no s’executaran.

Pot ser que l’argumentació els sembli una mica paradoxal, tot i que alinea correctament objectius, incentius i posicions. Ara, ja haurà fet la seva funció si han arribat a la part en què es proposa decidir més sobre la base dels problemes i interessos propis, i menys sobre els problemes que altres s’han creat anunciant i presentant els PGE sense haver-se'n assegurat els suports.