Les limitacions de la tercera onada de la jihad

Els atemptats d’aquest cap de setmana a Copenhaguen i els del mes passat a París són típics de l'última onada de la jihad: tenien com a objectiu Europa, que pels terroristes és la part més vulnerable d'Occident, i han sigut executats per assassins reclutats entre joves marginats d’origen nord-africà o del Pròxim Orient però criats a Europa.

Aquesta nova onada jihadista ha nascut com a reacció contra les limitacions de les dues anteriors. La primera onada va aparèixer als anys vuitanta a l'Afganistan, i durant la dècada següent van sorgir-ne unes quantes ramificacions a Algèria, Egipte, Bòsnia i Txetxènia, que perseguien l’enderrocament de diversos règims pro occidentals. Van fracassar, però, perquè no van ser capaces de mobilitzar les masses musulmanes sota la seva bandera.

Com a conseqüència en part d’aquest fracàs, va aparèixer una segona onada de la jihad: encapçalada per Al-Qaida, tenia com a objectiu els Estats Units, amb l'esperança que la derrota del Gran Satanàs tindria més capacitat de mobilització entre els musulmans. Al-Qaida i els seus aliats van atacar frontalment els Estats Units amb l’atemptat de l’11-S, com tothom sap, i després van intentar que les forces nord-americanes quedessin atrapades a l'Iraq en una versió moderna de la guerra del Vietnam.

Hi va haver altres grups jihadistes que també van perpetrar atemptats a Bali, Madrid i Londres. Però les masses musulmanes tampoc es van mobilitzar. Si de cas, aquests atemptats van reforçar la decisió d'Occident de donar suport a règims autoritaris que els servissin de baluard contra Al-Qaida. La indignació provocada per l’11-S va permetre al president George W. Bush aconseguir un ampli suport i reunir abundants fons per emprendre la guerra contra el terror, que ha debilitat considerablement Al-Qaida durant aquesta última dècada.

Ja el desembre del 2004, el pensador Mustafà Setmarian Nasar (nom de guerra: Abu Musab al-Suri), nascut a Síria però naturalitzat espanyol i abans responsable de relacions públiques d'Ossama bin Laden, va diagnosticar les limitacions de l’estratègia d'Al-Qaida i va pronosticar-ne la caiguda. Va crear un nou model per a la moderna jihad.

Segons Suri, els Estats Units ja no havien de ser el principal objectiu de la guerra, sinó Europa, que a més de ser més a prop i més feble, era un bon caldo de cultiu per al reclutament gràcies als milions de residents musulmans, immigrants o conversos, molts d'ells poc integrats en el seu entorn. Suri també rebutjava l'estructura organitzativa piramidal d'Al-Qaida, de dalt a baix, i es declarava partidari d’un sistema de baix a dalt. En lloc d'enviar combatents internacionals amb instruccions específiques per fer operacions puntuals contra objectius espectaculars, Suri creia que els nous membres havien de rebre un adoctrinament intens i un entrenament militar molt complet; així estarien més ben preparats per actuar d’una manera semiindependent al seu territori. Aquesta autonomia s'ha traduït en atemptats que, tot i ser de baix cost, són inquietants i molt difícils de preveure, rastrejar i prevenir per part dels serveis estatals de vigilància i intel·ligència.

Com que el principal objectiu de Suri era aprofundir les fractures culturals a Occident –sobretot entre els musulmans i la resta de la població–, era partidari d’atacar tres objectius: els jueus, els intel·lectuals d’esquerres contraris a l’islamisme i els musulmans apòstates, segons ell, perquè, per exemple, s’havien incorporat a la policia o l’exèrcit. El 2012, Mohammed Merah va matar uns soldats francesos que li van semblar nord-africans, així com els alumnes i un professor d’una escola jueva. Dos anys després, Mehdi Nemmouche va atacar el museu jueu de Brussel·les. Les víctimes dels atemptats del mes passat a París van ser els periodistes de la revista 'Charlie Hebdo', que havia publicat unes caricatures ofensives del profeta Mahoma, els compradors d’un supermercat 'kosher' i un policia d'origen algerià. Aquest cap de setmana a Copenhaguen, un dels atacs anava dirigit contra un grup reunit per debatre temes relacionats amb la llibertat d'expressió, mentre que l'altre va tenir lloc fora d'una sinagoga.

Suri va publicar la seva teoria el desembre del 2004, mentre s’amagava al Pakistan i poc abans que el capturessin les tropes nord-americanes per entregar-lo al règim d'Assad, d’acord amb el programa d’entregues extraordinàries de Washington. (No se sap on és actualment.) Era molt fàcil accedir als seus textos –jo mateix vaig traduir alguns fragments dels seus escrits en el meu llibre 'Terreur et martyre', publicat el 2008–, però molts analistes els van considerar irrellevants; els mateixos que pronosticaven que les dificultats d'Al-Qaida comportaven la fi del jihadisme i que veien en la Primavera Àrab del 2011 l'arribada de la democràcia d’estil occidental al Pròxim Orient.

El fet és que el caos derivat d'aquests esdeveniments –sobretot els disturbis de Síria, la pàtria de Suri– va crear les condicions materials per a l'aplicació de la seva teoria. La tercera onada de la jihad té ara un camp de batalla: el territori iraquià i sirià controlat pel grup salafista conegut com a Estat Islàmic és a poques hores de distància en un vol de baix cost des de París, Brussel·les o Londres, i els aspirants a jihadistes que s’hi traslladen per lluitar poden tornar fàcilment als seus països d'origen a Europa. Aquesta experiència perfecciona l'adoctrinament que molts han rebut a través de les xarxes socials, les quals fan una mena de suplantació religiosa que evita el reclutament a les mesquites radicals, sovint sota vigilància policial.

Però el punt aparentment fort d'aquesta jihad 3-G oculta el seu punt dèbil. Cada dia, els seus seguidors publiquen a internet milers de missatges i vídeos que revelen molta més informació sobre ells mateixos que la que es tenia sobre Al-Qaida després de l’11-S. La seva llibertat d'acció ha propiciat actes d'extrema crueltat, i això comporta el risc de desencadenar una reacció violenta (penseu, per exemple, en la reacció del govern jordà davant de l'execució d'un dels seus pilots) i el distanciament de possibles futurs reclutes.

L’11 de gener, en manifestar-se massivament a tot França, milions de francesos van reafirmar els valors fonamentals de la República, com ara la laïcitat i el paper que correspon als musulmans en la societat francesa. Aquesta gran manifestació, que va ser un acte de desafiament i un gest de rebuig contra els conflictes interconfessionals –el parany en què ens volia fer caure Suri–, anuncia que aquesta tercera onada de la jihad potser tindrà la mateixa mala sort que les seves predecessores.