Escòcia ha de continuar al Regne Unit

GORDON BROWN
GORDON BROWN

El 18 de setembre els habitants d’Escòcia respondran una pregunta: “¿Escòcia hauria de ser un país independent?” I encara que finalment diguin que no, hem de saber per què Escòcia ha sentit la necessitat de fer-se aquesta pregunta.

Ja fa molts anys, el 1962, el president John F. Kennedy va demanar una declaració mundial d’interdependència que complementés la Declaració d’Independència dels Estats Units, del 1776. Avui, però, en una època de mercats globals i marques globals com Starbucks, McDonalds, Twitter i Facebook, el nacionalisme encara no ha desaparegut. Readaptant la vella idea que “al pot petit hi ha la bona confitura”, els moviments secessionistes -des d’Escòcia i Catalunya fins a Flandes i Llombardia- defensen el renaixement d’uns petits estats independents que, gràcies a la seva superior capacitat d’adaptació i homogeneïtat cultural, aconseguiran, segons ells, l’èxit econòmic, i esdevindran models de justícia social.

Al Partit Nacional Escocès li ha costat només mig segle passar de la irrellevància -el 1955 tan sols va aconseguir el 0,5% dels vots escocesos- a un paper protagonista com a majoria governamental en el restablert Parlament escocès. El que ha canviat a Escòcia en aquest període de temps no és el sentiment identitari escocès: la identitat distintiva del país ha estat una constant de la seva vida cultural i cívica des que, el 1707, va firmar el Tractat d’Unió amb Anglaterra. Escòcia no ha sigut mai “la Gran Bretanya del nord”, de la mateixa manera que en tres segles el patriotisme escocès no ha exigit mai expressar-se en un estat separat.

El que és nou és l’impacte dels canvis imposats per la globalització. Escòcia ha deixat de ser un dels tallers del món per esdevenir una economia de serveis. En un moment donat, les drassanes escoceses fabricaven una cinquena part dels vaixells del món, i els sectors manufacturer i miner donaven feina a més del 40% dels treballadors escocesos. Ara només creen llocs de treball per a un 8%.

Escòcia ha hagut d’esforçar-se al llarg de 50 anys per aconseguir noves competències, nous llocs de treball i una nova prosperitat; per tant, amb qui de debò s’hauria de barallar és amb la globalització, no amb Anglaterra. Però de la mateixa manera que, durant la Revolució Industrial, van sorgir els moviments nacionalistes perquè la gent volia protegir el poble d’uns models de creixement desiguals i poc equitatius, els europeus es tornen a mobilitzar ara entorn de les identitats tradicionals, aquest cop enmig de les inseguretats provocades per la globalització. I per això els escocesos volen saber què pot fer per ells la Gran Bretanya postimperial i es pregunten sobretot si l’actual Gran Bretanya, dirigida pels conservadors -que fan plans per convocar, abans de finals del 2017, un referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea i que apliquen polèmiques retallades en matèria de polítiques socials-, és capaç d’unir tot l’estat al voltant d’un projecte comú i un objectiu compartit de cara a l’era global.

La Gran Bretanya no ha estat mai unida per llaços de caràcter ètnic. Som quatre nacions dintre d’un estat. I, sempre pragmàtics, mai hem proclamat als quatre vents les idees que ens uneixen, a diferència del que fan als Estats Units (el país de la llibertat i les oportunitats) o a França (liberté, égalité, fraternité ). La Gran Bretanya té unes institucions -de la monarquia i l’exèrcit a la Cambra dels Comuns i la BBC- que, pel que sembla, no són capaces de generar prou orgull entre els escocesos per promoure un vot decisiu pel no. En aquests moments a molts els sembla que el Regne Unit només està unit de nom.

Però si aprofundim en el tema, veiem que al Regne Unit sí que hi ha una base per a la unió: els valors que sustenten el nostre excepcional Servei Nacional de Salut i el nostre model d’estat del benestar. És la idea que, reunint i compartint els recursos de quatre nacions, garantim als escocesos, anglesos, gal·lesos i nord-irlandesos, amb independència de la seva nacionalitat, el dret a l’atenció sanitària, l’educació, el benestar i unes normes laboral mínimes. Per molt que els nord-americans comparteixin els mateixos drets civils i polítics, i per molt que els països de la Unió Europea comparteixin un mercat comú, Escòcia, Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord han anat molt més lluny perquè comparteixen els mateixos drets socials i econòmics.

Les conseqüències d’aquesta fita aconseguida pel Regne Unit criden l’atenció: la renda mitjana d’una família de Mississippí és aproximadament el 60% de la d’una família de New Hampshire; la renda mitjana de Bulgària, el membre més pobre de la Unió Europea, representa aproximadament el 9% de la de Luxemburg, el més ric. En canvi, la renda d’un escocès normal està al mateix nivell que la dels seus veïns anglesos.

Així doncs, el Regne Unit va assumir el repte -propi del segle XX- de distribuir els beneficis de la solidaritat entre tots els ciutadans d’un estat multinacional, mantenint alhora les tradicions culturals de cadascuna de les seves nacions. Al segle XXI, però, la globalització representa un desafiament molt complex. Com conservaran les nacions els seus trets distintius en un món interconnectat en què els béns i el serveis ja no són d’origen local sinó que procedeixen de tot el món, i en què els fluxos de capital travessen les fronteres nacionals? Hi ha el temor a perdre la identitat si ens integrem, però també hi ha el temor complementari a perdre les oportunitats que ens ofereix el món si ens aferrem a la identitat.

Orgullosos de la seva inesborrable personalitat cultural i molt conscients, tanmateix, dels avantatges de la cooperació, els escocesos poden donar una respost a aquest repte. Ja han insistit que el Regne Unit ha de canviar per deixar de ser el vell estat unitari dels llibres clàssics de dret constitucional, basat en la sobirania indivisible de Westminster i centrat en Anglaterra. Mentre Escòcia marca el ritme dels traspassos de competències de Londres a les assemblees representatives restablertes a tot el país, el Regne Unit s’està convertint en un estat federal; si més no, en la mesura que pot fer-ho un país en què el 85% de la població prové només d’una de les quatre parts: Anglaterra. Després Londres haurà de demostrar que la unió és la millor plataforma perquè els escocesos mantinguin una relació fructífera amb la resta del món.