El pròxim crac

A principis d'octubre del 2008, tres setmanes després de la fallida de Lehman Brothers, em vaig reunir a París amb els dirigents dels països de la zona euro. Incapaços de veure que la crisi financera era d'abast mundial, opinaven que si aquesta fallida tenia repercussions a Europa seria culpa dels nord-americans, i per tant als nord-americans els correspondria arreglar la situació. No els vaig aconseguir convèncer que la meitat dels títols hipotecaris d'alt risc que estaven a punt d'enfonsar-se havien aterrat a Europa i que, en realitat, els bancs de la zona euro tenien un grau de palanquejament molt més elevat que els nord-americans.

Malgrat la posterior decisió adoptada pel G-20 el 2009 sobre la necessitat d'unes normes per controlar el que ara és un sistema financer integrat a escala global, aquests últims cinc anys els líders mundials s'han centrat només en els seus respectius països i han adoptat accions unilaterals que constitueixen una burla per a la coordinació a escala mundial. Ja hem oblidat la lliçó fonamental de la crisi: els problemes globals necessiten solucions globals. Com que no hem après res d'aquesta última crisi, els banquers de tot el món ens porten de dret cap a la següent.

Els bancs que eren massa grans per fer fallida no s'han tornat més petits, sinó que, al contrari, ara encara són més grans. Les primes enormes que empenyen els banquers a córrer riscos imprudents segueixen sent la norma. Les operacions bancàries a l'ombra -els serveis d'inversions i préstecs d'institucions financeres que actuen com a bancs, però amb menys controls- han pujat dels 59 bilions de dòlars del 2008 als actuals 71 bilions.

Els dirigents europeus no són els únics que estan cecs davant de tot això. Els sectors bancaris a l'ombra han crescut el 20% a les economies dels mercats emergents asiàtics i llatinoamericans. Després del 2009 els balanços dels bancs asiàtics han crescut tres vegades més de pressa que els de les principals institucions financeres mundials, tot i que només hi han injectat la meitat de capital.

En les actuals pautes d'endeutament ja detectem paral·lelismes amb el boom creditici d'abans de la crisi. Veiem el mateix excés de confiança en els mercats de capital a curt termini que al final va provocar la caiguda del prestador hipotecari britànic Northern Rock, els bancs islandesos i Lehman Brothers.

A mesura que la internacionalització del iuan obre noves oportunitats per a les inversions estrangeres a la Xina, també augmenten els riscos de l'economia mundial davant la possible vulnerabilitat del sector bancari xinès. El total del crèdit intern a la Xina s'ha més que duplicat i ha passat dels 9 bilions del 2008 als 23 actuals, un augment tan gran que equivaldria a absorbir tot el sector de la banca comercial nord-americana. L'endeutament, com a part de la renda nacional xinesa, ha pujat del 135% del 2008 a més del 200%. Ara a la Xina el crèdit creix molt més de pressa que al Japó abans del 1990 i que als Estats Units abans del 2008, i la meitat d'aquest creixement correspon al sector bancari a l'ombra. Segons Morgan Stanley, el deute de les empreses xineses és ara igual a la renda anual del país.

Malgrat que les grans reserves de divises fan que l'Àsia d'avui sigui molt diferent de la que va viure la crisi del 1997 a Indonèsia, Corea del Sud i Tailàndia, aquesta situació ens afecta a tots. Si l'economia xinesa es desaccelerés, els països asiàtics es veurien doblement afectats per la desaparició de les exportacions i la pujada dels preus. Es trobarien immersos en unes crisis que equivaldrien a autèntiques depressions econòmiques.

Si durant els pròxims anys els mercats emergents asiàtics i llatinoamericans es veuen afectats per les turbulències financeres, ¿no ens preguntarem tots plegats per què no vam prendre cap mesura després de la crisi? En lloc de centrar-nos exclusivament en els nostres països, hauríem d'haver aprofitat l'oportunitat per fixar unes normes globals sobre el capital que els bancs han de tenir, quant poden prestar respecte al seu patrimoni net i fins a quin punt han d'informar sobre els seus passius.

La regla Volcker, aprovada ara pels reguladors nord-americans, il·lustra l'audàcia inicial i la debilitat final de la nostra resposta als fets del 2008. Aquest punt de la llei Dodd-Frank de reforma financera, del 2010, prohibeix als bancs comercials nord-americans participar per compte propi en operacions a curt termini de "fons coberts", com ara els fons de cobertura i els fons de capital privat. A Europa, però, se segueixen permetent aquestes pràctiques, que a l'Àsia i a l'Amèrica Llatina encara estan menys controlades. Cal fixar unes normes internacionals per als bancs internacionals, perquè si no, com ha advertit el Fons Monetari Internacional, els bancs globals esquivaran els controls "a través del trasllat de les transaccions, el canvi de les estructures corporatives i el redisseny dels productes".

Quan vaig presidir la cimera del G-20 l'abril del 2009, partíem del principi que les crisis financeres que en el futur es desencadenessin en un continent afectarien tots els altres. Per això vam encarregar al nou Consell d'Estabilitat Financera que elaborés unes normes d'abast mundial.

Gairebé cinc anys després, el president del consell d'administració del Banc d'Anglaterra, Mark Carney, parla d'un "progrés desigual" en la recapitalització dels bancs i en la voluntat de les institucions bancàries de revelar els riscos que corren. El pla del G-20 per controlar la banca a l'ombra de moment encara és només un pla. Segons Carney, ara que es regula el mercat mundial de derivats -de 600 bilions de dòlars- d'acord amb unes noves directrius sobre capital mínim i l'obligació d'informar, els reguladors financers globals han de "trobar la manera de col·laborar més enllà de les fronteres".

En poques paraules, el que els líders mundials volien evitar -una olla de grills financera basada en mesures ad hoc i unilaterals- és precisament el que tenim. Les conveniències polítiques i la incapacitat de pensar i actuar amb perspectiva mundial, així com la falta de valor per plantar cara als interessos creats, ens empenyen inexorablement cap a la pròxima crisi.