Cultura, qüestió d'estat

Quan gairebé ha passat un any d'ençà de la brutal pujada de l'IVA cultural del 8% al 21%, cada dia obrim el diari amb notícies negatives sobre el món de la cultura. En un entorn de pressupostos a la baixa, i de pagaments -quan n'hi ha- de subvencions que mai no arriben, s'imposa un canvi de rumb que no pot esperar més.

Ara que tant parlem d'estat propi, diguem que la cultura ha de ser una qüestió d'estat en el nostre estat, començant pels diners que hi aboquem. Ha d'haver-hi un pressupost digne per a la cultura. No podem callar més davant del percentatge totalment insuficient que dediquem a la cultura, molt per sota de la seva aportació en valor afegit al PIB del país. Educació, cultura i recerca han de ser tres eixos fonamentals, amb pressupostos que ens col·loquin d'aquí uns anys en el concert de les nacions avançades. La riquesa de les nacions és la riquesa de les seves nocions.

Canviar de rumb és trencar amb la inèrcia del passat. El teixit d'associacions i indústries culturals està cada dia més a prop de l'abisme. Cal, per tant, posar instruments al servei dels sectors culturals.

No es pot perdre més temps; tinc l'experiència d'haver liderat el canvi de rumb de les convocatòries del sector audiovisual i d'haver proposat alternatives d'instruments financers, perquè vaig entendre que avui la prioritat no és pas l'elucubració de torn sobre el procés creatiu, sinó més aviat que els nostres sectors culturals no s'enfonsin, mentre esperen rebre els ajuts o les subvencions, de vegades amb un any o més de retard.

Juntament amb això, crec que és l'hora de donar eines als professionals que han de treballar en un entorn de negoci que canvia molt acceleradament. Quan vaig arribar a l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) passaven pel servei d'empresa més de 2.000 professionals de la cultura a l'any; jo vaig proposar de doblar aquesta xifra, perquè penso que és precisament ara, quan les coses estan pitjor, que ens hem de posar al 100% en la formació dels nostres gestors culturals. Eines, no elucubracions. No necessitem elucubracions mentals sinó, més aviat, reconversions mentals. No necessitem estèrils i vàcues reflexions sobre processos de creació sinó posar en circulació eines de formació, eines de finançament i liderat polític, en el sentit de marcar molt clarament estratègies nacionals pel que fa a la cultura.

És molt important que tinguem el Gamelab a Barcelona, però és molt més important que el sector tingui una estratègia ben definida i un bon centre de formació adreçat a l'enorme demanda que aquest sector genera. Finalitza el curs del 2012, i encara no s'ha anunciat el grau de formació tan necessari.

Hem de treballar en comú. A alguns no els agraden els clústers. A mi, sí. Una conversa de mitja hora amb en Xavier Guitart em va empènyer a prendre la decisió de muntar un equip de treball per posar sobre la taula les dades del sector de l'audiovisual i tractar que aquest sector, tan important en la vida cultural i en l'economia del nostre país, mirés conjuntament al futur. Al cap d'unes setmanes érem molts al voltant de la taula, i, cosa que és més important, teníem els productors de la indústria audiovisual i el consens de les grans empreses catalanes. Em plau de veure que és el mateix president del nostre país qui ha encapçalat la presentació de les conclusions dels primers treballs d'aquest clúster. Tant de bo que un sector que ha estat capdavanter en l'era analògica a l'Estat ho continuï sent en l'era digital, i en el concert mundial.

Cal coratge polític per a aquest canvi de rumb en la cultura. Si els espanyols es neguen a abaixar l'IVA, alguna cosa hem de fer. Alguns ben intencionats encara estant esperant que el govern espanyol reconsideri la mesura. Jo vaig proposar a algun pope sectorial de fer alguna acció semblant a la que han fet amb allò de la pastanaga en comptes de pagar l'entrada; em va mirar con si li hagués dit alguna mena d'heretgia. Esclar, alguns poden tirar algunes milles més esperant que a Madrid algú s'aixequi algun dia i vulgui abaixar l'IVA, mentre a la immensa majoria de la nostra cultura, als nostres creadors i als nostres sectors se'ls condemna a la desaparició. El coratge i la imaginació de la gent ha estat un cop més per davant dels polítics i d'alguns popes del sector.

Durant les darreres setmanes s'ha parlat de la mala situació del cinema en català. Fa un any que Brussel·les va enviar un torpede a la línia de flotació del cinema en català. Vaig contribuir a dissenyar la resposta. Encara no sabem què es farà. Sí que ha de saber la nostra gent que teníem i tenim raons per oposar-nos al dictamen de Brussel·les i guanyar-ho a Estrasburg. Això serien anys de plets, no crec que sigui aquest el camí. Però tampoc el de la claudicació. No hem de pagar la festa de les majors . Ballar al seu ritme, i pagar els doblatges per aconseguir una millora molt minsa del percentatge de cinema en català, crec que no paga la pena. Apliquem-nos des de l'escola perquè les noves generacions mirin el cinema en versió original, i, alhora, fem la política de promoció del cinema en català amb aquells que hi volen jugar, creadors i distribuïdors. ¿Que es troba a faltar el doblatge de les majors ? Elles mateixes s'hi posaran, el dia que rebem el senyor García-Margallo al nostre país i li diguem: "Passi, senyor ambaixador".

I aleshores també, seguirem parlant de cultura.