Benito Cereno

Benito Cereno és el protagonista d’una novel·la homònima de Hermann Melville que es va publicar el 1856 en el mateix volum que Bartleby. Està inspirada en una història real protagonitzada per Benito Cerreño.

Tot va començar el 20 de desembre de 1804. El negrer Alejandro de Aranda va embarcar en el Prueba, al port de Valparaíso, un grup de 72 esclaus que havia comprat al delta del Níger. Capitanejat per Benito Cerreño, el vaixell tenia per destí el port del Callao. Donada la gran docilitat dels esclaus, Aranda va considerar que no calia encadenar-los. Es preveia una travessia tranquil·la.

El dia 26 de desembre, a les tres de la matinada, quan gairebé tota la tripulació dormia, els esclaus es van revoltar, van matar 18 homes i, considerant que amb set en tenien prou per maniobrar la nau, van tirar per la borda els que els hi sobraven. El seu cap, Babo, va ordenar posar rumb a l’Àfrica. Cerreño va intentar enganyar-lo amb una derrota erràtica, confiant a trobar algun vaixell que el pogués ajudar. Després de quaranta-dos dies de navegació, va albirar-ne un a l’illa deshabitada de Santa María, al golf d’Arauco, un lloc freqüentat per marins nord-americans que navegaven fins a la zona per caçar foques. Era el balener nord-americà Perseverance.

Amasa Delano, comandament del Perseverance, un llunyà avantpassat de Franklin Delano Roosevelt, es va apropar al Prueba en un bot de rem amb la intenció de saludar el seu capità. Li va sorprendre molt l’estranya conducta de Cerreño, esquiva i erràtica. No se separava en cap moment de Babo. Era el seu esclau de confiança, però en la seva relació hi havia alguna cosa fosca, tèrbola, conspirativa, que suggeria que Cerreño no tenia l’autoritat que intentava representar. Amasa Delano li va proposar una conversa privada, però no va ser possible. Va abandonar el vaixell inquiet i confós. Ja havia començat a allunyar-se’n quan Cerreño es va llançar a l’aigua demanant-li auxili. Delano no va trigar a apoderar-se del Prueba i va castigar sanguinàriament els insurgents.

Melville va llegir aquesta història als Relats de travessies i viatges pels hemisferis nord i sud, les memòries que Delano va publicar el 1817. No sé si Donoso Cortés la coneixia quan va descriure la humanitat com una nau sense rumb sacsejada pel mar, carregada amb una tripulació esquerpa, vulgar i reclutada a la força, que vocifera i dansa fins que la ira divina la llança al mar perquè torni a regnar el silenci. Sí que sé que un lector apassionat de Donoso, Carl Schmitt, que va aspirar a ser el jurista de Hitler, es va veure a si mateix com Benito Cereno.

El 18 d’octubre de 1941, Ernst Jünger, després de trobar-se amb Schmitt a París, escriu al seu diari: “Compara la seva situació amb la del capità blanc de Melville, Benito Cereno, dominat pels seus esclaus negres, i cita el següent aforisme: Non possum scribere contra eum, qui potest proscribere ”. Després de la derrota de Hitler, Schmitt es va presentar obertament com el “Benito Cereno del dret internacional”, defensant cínicament que el seu cas no era diferent del de generacions senceres d’europeus incapaços de reconèixer les dictadures, feixistes o comunistes, que tenien davant dels nassos. I si les van reconèixer, no van dubtar a donar-hi suport.

“¿No sent vergonya -li van preguntar en una ocasió- d’haver escrit les coses que va escriure a favor de Hitler?” “Avui, sí; esclar”, va contestar serenament.

Segons Al-Farabi, en una ciutat governada per un cruel dèspota hi vivia un home honest que, sentint-se objecte de la ira del tirà, va decidir exiliar-se. Com que la por havia convertit els ciutadans en delators, el tirà se’n va assabentar i va ordenar que de cap manera ho permetessin. Llavors, l’home honest es va disfressar de rodamón, i tocant un tambor i cantant com si estigués borratxo, es va presentar en una de les portes de la ciutat. Quan els guàrdies li van preguntar qui era, els va contestar que era l’home honest, que volia fugir del poder del tirà. Ells, incrèduls, el van deixar marxar sense sospita.

Es pot gaudir de llibertat de pensament o llibertat de paraula, però sembla difícil disposar de les dues llibertats alhora. Qui vulgui pensar sense cotilles ha de pagar-li algun tribut a Babo. Pot decidir llavors representar el paper del Benito Cereno de Melville o el de l’home honest d’Al-Farabi. El que no em sembla noble és sacrificar la llibertat de pensament per conquerir una posició social de prestigi i després voler fer creure que no vas poder fer cap altra cosa.