Un carrer per a Gorkin

Quan els franquistes entraven a Barcelona, Julián Gorkin, condemnat com a dirigent del POUM en un judici en el qual va ser acusat de ser espia de Franco, va aconseguir passar a França eludint tant les tropes enemigues com les ordres de Santiago Garcés, el cap del SIM (Servei d’Intel·ligència Militar), que era partidari de deixar-lo a la Model i que els franquistes se n’encarreguessin. Un cop a França, el seu amic Marceau Pivert, dirigent del PSOP (Partit Socialista Obrer i Camperol), li va facilitar el viatge a Nova York, on va establir estrets contactes amb el trotskisme nord-americà, cada vegada més allunyat de l’estalinisme i més proper a posicions demòcrates radicals. El maig del 1940 es va instal·lar a Mèxic.

El 24 de juliol s’hi va afegir Marceau Pivert, que es va instal·lar al seu mateix apartament. Tots dos es van sentir commocionats per l’assassinat de Trotski, el 20 d’agost, i van participar en la guàrdia d’honor que el va vetllar. Gorkin, a més, va col·laborar estretament amb el coronel Leandro Sánchez Salazar, que dirigia les investigacions de l’assassinat i fins i tot li va donar el nom de l’assassí: Ramon Mercader. Poc després se’ls va unir l’alemany Gustav Regler, que havia estat un heroi de les Brigades Internacionals i un fervorós estalinista, però que ara, segons les seves pròpies paraules, iniciava el “retorn a la individualitat”. Un antic camarada el va aturar un dia al mig del carrer i li va etzibar: “Et vam fer un heroi a Espanya, però no perquè et posis ara a elaborar la teva pròpia filosofia”. El 1941 se’ls va sumar Victor Serge. Gorkin el va acollir també a casa seva.

Gorkin, Pivert, Regler i Serge van formar el grup Socialisme i Llibertat, que s’ampliarà posteriorment amb, entre d’altres, el pintor Josep Bartolí i l’editor Bartomeu Costa-Amic. Octavio Paz reconeix en el seu Itinerario la influència d’aquest grup en la seva evolució política.

El PCE havia advertit als seus militants que tenien l’obligació de col·laborar en “la lluita contra el trotskisme” també a Mèxic. Ningú amb un mínim sentit de l’equanimitat pot considerar el POUM trotskista. El mateix Trotski el desmentiria. Però per a Stalin era trotskista tot marxista no estalinista. I per això tenia Gorkin, que dirigia la quinzena de partits obrers que formaven el Centre Marxista Internacional, en el seu punt de mira.

El PSUC va enviar a Mèxic un grup de xoc que, encapçalat per Joan Comorera, va intentar fer la vida impossible als “trotskistes agents de Hitler”, concentrant el seu foc en Gorkin, a qui acusaven de ser un “agent falangista a Amèrica”. Rebia trucades amenaçadores nocturnes, davant de casa seva es passejaven una colla de pinxos mostrant les seves pistoles, li rebentaven els actes que organitzava i fins i tot va patir diversos intents de segrest i d’assassinat. Ell no es va quedar de braços plegats. Quan Ramon Mercader va ser empresonat, els serveis d’intel·ligència soviètics van posar en marxa una costosa operació per treure’l il·legalment de la presó. Possiblement haurien reeixit si Gorkin, ben informat del que succeïa a Mèxic, no hagués denunciat tots i cadascun dels intents d’evasió a les autoritats mexicanes i a la premsa nord-americana.

El juliol del 1947 el govern nord-americà va crear la CIA, i va repartir les seves prerrogatives entre l’OPC (Office of Policy Coordination), encarregat d’operacions de propaganda, i l’OSO (Office of Special Operations). Al meu entendre, Gorkin es va moure en l’òrbita de l’OPC, com ho va posar de manifest la seva implicació en la localització de Valentín González, el Campesino, que havia aconseguit fugir de l’URSS. El 1953 es va integrar en el Congrés per la Llibertat de la Cultura, subvencionat per la CIA, i va dirigir els Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura. Sempre va tenir present la possibilitat de col·laborar en el disseny d’un futur democràtic per a Espanya.

¿Es va equivocar o la seva visió de l’home soviètic va ser encertada? Al meu parer, els que es van equivocar van ser aquells que el van intentar matar, tot seguint les directives de Stalin, que criticava molt durament els que es comprometien de forma exclusivament intel·lectual en la lluita contra el trotskisme. Alguns d’aquests han estat homenatjats en el nomenclàtor de les ciutats catalanes, de manera que se’ls ha donat una victòria pòstuma sobre Gorkin, fins al punt que ha desaparegut del relat de la nostra història democràtica... o hauria desaparegut si Jordi Amat no el reivindiqués en la seva magnífica La primavera de Múnich.