De l’amistança i els vídeos de gatets

Circula per les xarxes socials un gràfic -una línia de temps- que comença la història de la humanitat amb l’extinció dels dinosaures, la continua amb una llarga època de guerres i conflictes i, després d’un breu parèntesi de democràcia i avenços tecnològics, la clou en el present, que seria l’època dels vídeos de gatets. Jo la denominaria també l’època dels ossets de peluix. Busquin “amistat” a Google i sabran a què em refereixo.

L’esquerp i malcarat Schopenhauer sostenia sense pudor que el nombre d’amics no ens diu res sobre el valor humà de ningú, perquè els homes ens comportem com els gossos, “que s’estimen qui els acarona i els dóna rosegons”. Així doncs, tindrà més amics qui millor sàpiga acariciar. Encara que pugui semblar el contrari, Schopenhauer no parlava de Facebook. Però no cal fer gaire cas en aquesta qüestió a un filòsof que vomitava misantropia mentre predicava compassió i que al mateix temps que malparlava grollerament de les dones hauria sacrificat -crec- el seu únic amic, el seu gos Atman, per tal de ser correspost per alguna de les dones que tant el van ignorar.

Si es tracta d’amistat, val més seguir els consells dels filòsofs antics que ens animen a no tornar a casa sense un nou amic cada vegada que anem al mercat. No convé desaprofitar cap ocasió, ens insisteixen, perquè un amic intel·ligent és la millor de les possessions.

Jo faig la compra al mercat del Masnou -a la plaça, com encara diuen els grans-, però no vull parlar de les amistats -escasses- que hagi pogut trenar comprant carxofes o rap, sinó de les amistats que he trobat a internet sense pretendre-ho, que són les que em permeten desmentir els que sostenen que en la maduresa l’amistat és rara i desenganyada.

El meu deute amb internet és enorme. I creixent. Sense internet no hauria pogut escriure cap dels meus llibres recents i, sobretot, no s’hauria incrementat notablement el nombre de les meves amistats madures. He redescobert així que l’home lliure no és l’independent, sinó qui multiplica les seves dependències.

Gràcies a internet he tingut contacte amb espies cubans passats a l’enemic i, quan em trobava perdut al mig d’una investigació sobre una espia del KGB nascuda a Agramunt, gràcies a internet vaig rebre un missatge anònim que deia: “Carmen Brufau Civit. AKA Carmen Esbert, Carmen Zeifurt”. Gràcies a internet el mestre Gustavo Dudamel em va convidar a visitar Veneçuela i el Círculo Filosófico Soriano a visitar Sòria, no sense abans advertir-me del seu menyspreu per les coses postmodernes, perquè ells només estan interessats en les eternes. Gràcies a internet vaig dinar en un restaurant caríssim de Madrid amb un amic de luxe, poeta i sevillà. De primer plat ens van servir un bonsai que van col·locar al centre de la taula. Després de diversos intents fracassats -que no relataré- de trobar-hi alguna cosa comestible, un cambrer pietós ens va assenyalar discretament els petits còdols col·locats entre les arrels de l’arbret. Gràcies a internet tinc un amic faroner a l’illa gallega d’Ons que en les seves hores lliures tradueix les obres completes del filòsof Leo Strauss.

Gràcies a internet existeix Somos gente que ha llegado tarde, un grup que comparteixo amb tres bloguers de mena: la Lola, el Ferran i el Claudio. La frase és d’un dels nostres filòsofs de capçalera, Rémi Brague. Tenim el nostre jardí a les Planes i allà ens recloem amb certa assiduïtat per llegir de manera lenta, com fem ara, la Política d’Aristòtil. És un luxe al nostre abast. A més a més, després de cada reunió, l’amfitrió, el Claudi, ens prepara un canònic te amb scons, cosa que estimula la lentitud de la nostra lectura. Es tracta d’una amistat insòlita, interessada, sincera i gosaré dir que fins i tot feliç.

L’amistat té alguna cosa exclusiva que se’ls escapa a l’amor i la família. Amb raó sant Agustí hi veia “una simpatia adúltera”. La més adúltera de totes és aquesta ociosa “amistança pura” -per dir-ho com Ausiàs March-, inseparable de la recerca de coneixement, que va creixent a mesura que fem via tots plegats sense la més mínima pretensió acadèmica.

L’amistat, escriu Plató, és una enyorança d’una cosa que sentim com a pròpia i que anem buscant des que naixem. Es referia, esclar, a les amistats cara a cara, de carn i ossos, a l’espai emotiu que creem quan ens trobem plegats els animals de les galtes rosades que som els homes.

Així doncs, l’última llei sobre la Terra no és l’avorriment cibernètic d’un món amb vídeos de gatets. O, si més no, no ho és de manera universalment necessària.