La (autèntica) Catalunya protestant

A l’article “La Catalunya protestant” (3/08/15), l’historiador Borja Vilallonga donava la seva visió personal sobre el protestantisme a casa nostra, una perspectiva que em veig obligat a puntualitzar.

Més enllà d’errors concrets -com el fet de presentar els testimonis de Jehovà o els mormons com a protestants, quan ni els uns ni els altres són considerats cristians ni per l’Església catòlica ni per l’Església ortodoxa ni tampoc per l’Església protestant; o datar la primera traducció protestant dels textos bíblics al català l’any 2000, quan, en realitat, el primer Nou Testament en català va ser editat per la comunitat protestant l’any 1832-, l’article requereix ser matisat per raons òbvies.

Coincideixo amb Vilallonga que Catalunya és un país d’inspiració cristiana que ha adoptat una expressió eclesiàstica majoritàriament catòlica però que, sociològicament, ha fet seus un seguit de valors que tradicionalment s’atribueixen a la comunitat protestant. Per citar-ne només alguns, l’esforç, la responsabilitat amb un mateix i amb la societat, la solidaritat amb els menys afavorits, el compliment amb el deure assumit o el respecte per la diversitat són, sens dubte, valors de progrés personal, social i polític. I són també valors típicament protestants. Però no només protestants -només faltaria-. Són també valors catalans i precisament per això es pot afirmar que Catalunya, sent un país formalment catòlic, és, a la vegada, un país sociològicament protestant.

Però més enllà dels valors que el catalanisme i el protestantisme comparteixen, em sembla oportú puntualitzar el fonament teològic del protestantisme català.

El referent històric de la comunitat protestant catalana continua sent, avui dia, eminentment europeu, amb figures com Martí Luter (alemany), Joan Calví (francès) i John Wesley (anglès).

Ja al segle XX, destaquen grans teòlegs com Karl Barth, traduït al castellà pel barceloní d’adopció Manuel Gutiérrez Marín; Dietrich Bonhoeffer, que va ser pastor de la comunitat luterana de Barcelona i impulsor de l’Església Confessant abans de ser afusellat pel nazisme, i Jürgen Moltmann, teòleg protestant alemany que va desenvolupar la seva teologia de l’esperança.

També cal tenir en compte la figura del teòleg i divulgador anglès John Stott, considerat per la revista Time com una de les 100 persones més influents del món; el baptista Samuel Escobar, una de les grans figures de la Fraternitat Teològica Llatinoamericana, que viu des de fa molts anys a València i és un dels principals referents de la Societat Bíblica; l’escriptor Rick Warren, que, en la recerca d’una expressió més refrescant de la fe, ha escrit el llibre de no-ficció més venut del món ( Una vida amb propòsit ), o el metodista cubà Justo González, un dels millors teòlegs vius i un dels més influents en el seu mestratge sobre teologies contextuals. Tots ells són alguns dels referents globals del protestantisme català.

No obstant això, també tenim el privilegi de comptar amb teòlegs catalans que han obert una perspectiva pròpia de la fe. Perquè el protestantisme català no és ni tan històricament jove ni tan essencialment ianqui com pretén Vilallonga -de fet, la primera església protestant catalana va obrir les portes al carrer de la Riereta núm. 8 de Barcelona l’any 1869-. El baptista Josep Grau, el presbiterià Manuel Gutiérrez Marín, l’historiador metodista Joan González i l’editor Samuel Vila són alguns dels noms clau del fonament teològic de l’Església protestant a casa nostra.

Aquestes referències evidencien que el gruix del protestantisme català es forja a si mateix en les arrels històriques europees i s’actualitza a l’Europa del segle XX, sense oblidar la mirada oberta -sobretot a l’Amèrica Llatina- que el fa tenir referents globals. I, sense que puguem afirmar que hi hagi una teologia contextual catalana, els esmentats autors catalans sí que elaboren una teologia protestant repensada des de casa nostra.

L’autèntica Catalunya protestant és la que ha aconseguit seguir viva i forta, malgrat la repressió patida durant la negra nit del franquisme i les dificultats que es deriven de l’actual manca de llibertat religiosa efectiva. I, avui dia, té gairebé 150 anys d’història; prop de 150 entitats socials i culturals que, seguint l’exemple de Jesús, treballen per ajudar els qui més pateixen, i més de 700 comunitats locals que en fan la segona confessió religiosa a Catalunya.