Llengua: un brou ‘caldo’ i un de tebi
Del 2003 al 2006, Pasqual Maragall i Jaume Matas coincidiren de presidents de les seves respectives comunitats. Matas venia de fer part del govern de José María Aznar, de manera que la sortida de les Balears de l’Institut Ramon Llull estava cantada. S’entrevistaren els dos presidents i no hi va haver entesa en aquest tema. A les Balears, es refundà l’Institut d’Estudis Balears, en un gest d’afirmació d’autosuficiència. Es visualitzava, així, la política d’allunyament de la comunitat illenca respecte de la de Catalunya, que amb José Ramón Bauzá ha arribat al paroxisme, amb la coartada de defensar -algunes vegades s’hi ha emprat una terminologia militar- les modalitats illenques i la seva puresa contra la influència tòxica del català normatiu. Així, a més, s’estalona en un cert imaginari el supòsit que, del Principat, no ens pot arribar res de bo.
L’acte oficial de ruptura de l’IRL anà envoltat o precedit d’altres mostres d’hostilitat i fustigació. La més recordada és el desafiament de Matas en lliurar a Maragall una llista de mots més o menys habituals a les Balears i comminar-lo a la seva canonització per part de l’Institut d’Estudis Catalans. Diuen que, a Maragall, la perplexitat li vessava per tots els porus, però que, així i tot, es comprometé a passar la famosa llista a qui correspongués. Si no vaig errat, la llista dels mots que Matas volia veure al diccionari no ha arribat a coneixement general de la població. I, d’altra banda, no sé si aquesta historieta té un recorregut posterior amb capacitat d’ampliar el seu lamentable significat. Com és natural, però, l’ingrés d’aquells mots al diccionari, ni que se’ls hagués aixecat prèviament un arc triomfal, no hauria atenuat ni en un bri l’anticatalanisme que es rearmava de manera tan visible.
La reivindicació de la catalanitat dels mots mallorquins en qüestió, i de molts d’altres aixoplugats en el Diccionari català-valencià-balear (d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll), no era una manera, per intempestiva que fos, d’esbossar ponts, sinó una provocació: se n’esperava un resultat nul, que pogués ser enarborat com una eina més de segregació. Tan grotesques com malignes, aquestes maniobres són el nostre pa de cada dia en temps de governs del PP des d’aquella legislatura. Abans no havia passat, perquè Gabriel Cañellas, que coneixia Mallorca i els mallorquins, havia fet cas del consell del rector de la UIB Nadal Batle: “Biel, no et fiquis amb la llengua: no hi tens res a guanyar i molt a perdre”. Però Madrid, amb Aznar, no permetria aquesta política, i la tendència que es va marcar aleshores la patim encara, tot i que els seus excessos podrien, segons alguns sondeigs, influir decisivament en la possible derrota del PP a les pròximes eleccions.
D’aquesta situació, però, tots en podem treure alguna lliçó -per posar una nota a peu de pàgina a la iniciativa que l’ARA va emprendre amb l’edició de diumenge passat-. Si convé actualitzar la normativa, se’m permeti, des de la meva condició de llec amateur, reivindicar la fertilitat de tots els territoris de catalana parla per aportar solucions als problemes d’actualització. No tant com hi devia estar Matas en confeccionar la seva llista de mots, però servidor em sento una mica ferit en comprovar que algunes de les nostres maneres -les dels illencs-, en perfecta harmonia amb una normativa prou raonada, passen a ser arcaismes per obra d’algunes cirurgies sense miraments. La demografia no és prou argument per fer trencadissa de mots en lloc d’estimar-los -i no estima’ls: que així estimin la llengua alguns influents sectors barcelonins no és raó suficient per denigrar una manera d’estimar-la amb tota la passió normativa del món. Si la demografia hagués de comandar, deixaríem de tenir dues mans o dues orelles per tenir-ne dugues o dos. Posats a fer, en lloc de rellotges tindríem relotges.
I no és cap supòsit desbaratat. La canonització del caldo és una concessió innecessària a la demografia. Una societat tan disciplinada com la catalana en aquesta matèria -la substitució del xampany de tota la vida pel cava va ser qüestió de dies- hauria pogut avenir-se a prendre un bon brou, generalment calent, és a dir, caldo, però també tebi i fins i tot fred, com se serveix en alguns indrets de París en plena canícula. Un adjectiu italià, caldo, empès per la demografia, esdevé un substantiu català servit ben calent, en una alta temperatura implícita en la transsubstanciació esmentada. Compte, en prendre’l, que no us cremi la llengua. El brou, en aquest sentit, admet més gradacions tèrmiques.
