ANÀLISI

Clarificant el nou finançament

Una reforma a fons del sistema requereix deixar enrere les ambigüitats

És comú en aquesta etapa de mudança pensar que amb bona disposició tot té solució. No seré jo qui negui aquesta possibilitat, però, com que el paper ho aguanta tot, per a ingenus permetin-me que faci en veu alta una sèrie de preguntes destinades a aclarir la situació per saber si és possible fer convergir els diversos interessos del que pugui ser el nou finançament autonòmic. Són moltes les hores que hi hem invertit alguns membres de la comissió d’experts creada pel ministre Montoro per acceptar ara i de qualsevol manera un consens basat en ambigüitats que creïn més conflictes en el futur que no els resolguin. Extremo les qüestions a debatre per afavorir un sí més clar o un no a qui li correspongui la resposta, lluny dels eufemismes habituals que volen satisfer totes les parts amb equívocs que acaben enverinant finalment les posicions en el moment de la seva posada en pràctica.

1) ¿Està d’acord que els impostos pagats pels contribuents són, d’entrada, en quantia afectada, també de la jurisdicció autonòmica que els representa en el territori, o creu que en origen ja pertanyen exclusivament a l’administració central i que li correspon a ella decidir el seu destí, amb acord de les comunitats autònomes o sense? En altres paraules, ¿sobirania fiscal única de l’Estat o compartida efectivament amb les comunitats?

2) ¿Creu que el pacte federal ha d’estar a la Constitució i preservat amb certs blindatges i, per tant, que els seus principis no es poden remetre en els seus aspectes de finançament a una llei, ni que sigui orgànica, modificable periòdicament?

3) En absència de sobirania fiscal compartida, ¿accepta que la suficiència financera de les autonomies depengui dels ingressos de l’Estat i que, per tant, les seves necessitats de despesa siguin tan sols relatives a aquests ingressos, o creu que els compromisos de finançament de les despeses autonòmiques, com a mínim, del benestar, s’han d’establir en termes absoluts?

4) ¿Li sembla adequat que l’administració central estimi periòdicament les necessitats de despesa de les diferents comunitats autònomes per establir les transferències de suficiència que ella consideri? O pensa que les capacitats tributàries i l’autonomia fiscal han de jugar un paper en aquella determinació? ¿Creu, en tot cas, que el debat polític actual admet una suposada objectivació de necessitats per part de l’administració central tot i que a través de variables no sempre de fàcil concreció, ni d’evolució predictible i susceptibles sempre d’una ponderació relativa? ¿Acceptaria amb això que es creés una participació segons aquestes parts alíquotes sobre els recursos disponibles en cada moment?

5) ¿Accepta que la seva comunitat autònoma no perdi en un acord de finançament si manté el nivell absolut de recursos (els de l’ statu quo ) encara que sí que perdi en termes del seu pes relatiu proporcional?

6) ¿Està d’acord que es respecti el principi d’ordinalitat segons les capacitats fiscals originàries (abans d’operar l’anivellament) de manera que no s’inverteixi l’ordre entre contribucions i transferències rebudes?

7) ¿Admet que la responsabilitat fiscal exigeix anivellament només parcial per al conjunt de la despesa, ja que si el finançament per càpita s’anivella totalment desapareixen els incentius a la responsabilitat fiscal? ¿Reconeix que igual capacitat de despesa a igual esforç fiscal en serveis universals (que no són tots els serveis públics subministrats per les comunitats ni en tot el seu perímetre) ja genera una situació prou equitativa vistes les desiguals contribucions respectives en finançament general, o pensa que s’ha de finançar amb més recursos per càpita les comunitats que mostren menys capacitat recaptatòria?

8) ¿Reconeix que la responsabilitat fiscal real està majoritàriament en l’impost sobre la renda i sobre la riquesa, o creu que un IVA anomenat col·legial, a aprovar entre tots, té paper en aquesta definició?

9) ¿Valora que els serveis públics fonamentals tenen una delimitació bàsica mínima, de sòl i no de sostre, no de valors mitjans, ni de referència a altres països més o menys pròxims?

10) ¿Accepta diferències en sostres competencials (per sobre dels sòls bàsics) si s’assumeix un grau diferent de responsabilitat fiscal? ¿Veu clar que és amb xifres de finançament pactat i no amb despesa realitzada (després de la responsabilitat fiscal exercida o la diferent priorització de despesa autonòmica efectuada) com s’ha de valorar l’equitat entre les autonomies?

11) ¿Entén que l’anivellament de recursos entre comunitats s’ha de referir exclusivament a serveis públics fonamentals i no a diferències en desenvolupament o en renda per càpita, matèria aquesta de política regional?

Quina mandra tornar al tema del finançament sense resoldre els punts anteriors. Elaborar sobre aquelles preguntes i respostes un marc de finançament autonòmic coherent és ineludible si volem evitar una nova fugida cap endavant que no porti enlloc.