Cama de conill

Qüestionar la part dèbil de la confrontació fa que la forta no vegi necessitat de pactar

Sent qui subscriu perifèric a bona part de l’establishment català, no ha deixat de sorprendre’s al llarg d’aquests darrers anys de com ha aguantat tant de temps una part importantíssima de la població, gairebé sense defallir, sense fissures i amb presència de notables representants de l’anomenada societat civil, la reivindicació del procés independentista, sense, com diem a Menorca, haver fet ‘cama de conill’, és a dir, sense haver-se fet enrere. Sempre vaig pensar que el canvi substantiu era del catalanisme al sobiranisme, i que la posició independentista era per mostrar múscul i compromís amb la reclamació. Ara començo a detectar algunes mostres de reculada. Això em genera sentiments oposats. Per una banda, veig persones que conec i aprecio, fetes en el catalanisme, espantades o cansades per la deriva independentista. Com si la culpa de la situació fos pròpia. Des d’algunes posicions inicials de suport anterior, renuncien ara a la fase intermèdia del sobiranisme i comencen a situar-se, temorenques, alineades amb els anticatalanistes. Manifesto de bon començament el meu rebuig als qui, en els moments que més toca aguantar el tipus davant l’envestida rebuda si es pretén que el supremacisme espanyolista no se’n surti –ara sí, derrotant per una temporada llarga la reivindicació catalana–, els fan figa les cames, però hi adjunto un sentiment de comprensió. Voldria entendre’ls si més no pel registre que tinc d’ells en el passat, atès que resistir-se a qui té el poder (i n’abusa) i que en el fons compta amb el suport de l’'statu quo' sé que no és fàcil. Les relacions socials són més senzilles acotant el cap, les curses polítiques esdevenen més llargues i la participació amb qui controla els negocis, els del 'business as usual', més lucrativa. No podem demanar-los, certament, heroïcitats: però, alhora, no podem deixar de reconèixer els qui no l’acoten ni se sotmeten i mantenen els seus valors.

Sap greu, en tot cas, que aquelles persones, referents en altres moments de la reivindicació política catalana, acabin fent gruix amb els llestos que intenten en aquesta darrera fase vèncer definitivament el catalanisme. Saben que se’l pot derrotar precisament erosionant-lo, des l’exhibició del seu poder, amb les seves lleis, amb la seva capacitat d’extracció de rendes... sobre la part més dèbil. Diuen ara els companys de viatge dels nacionalistes espanyols que el canvi d’alineament el fan encara des de posicions catalanistes, que volen recuperar així l’entesa amb l’Estat. Però no s’adonen que, en la fase actual, qüestionant continuadament la part dèbil de la confrontació, fan menys –i no més– factibles els acords d’una part forta, que es veu reforçada i no sent així cap necessitat de pacte.

Es parla d'un govern català inoperant mentre alhora s’amaguen corrupteles, es destrueixen impunement proves inculpatòries, es tanquen boques de denunciants

El més fàcil per a molts dels nostres conciutadans és, primer, mantenir l’equidistància des d’uns suposats principis que són tan universals que ni tan sols pertanyen a aquest món polític real, i que són violats sobretot pels qui els haurien de preservar amb l’exercici del poder. Perduda la simetria, la segona fase per a aquells és agradar als qui es comprova que continuen manant. Deixen la proporcionalitat de la crítica, de la qual es vanaven, per focalitzar-la només, o principalment, en la fragilitat dels més defallits.

Es fa, a poc a poc i d’aquesta manera, irrespirable la situació quan qui contamina té el tub d’escapament contínuament operant. Els noticiaris, els tertulians, els 'influencers' campen a l’ample a favor del retorn a la seva ‘normalitat’ ('business as usual'). Plouen de nou les falsedats. La darrera intoxicació que he escoltat en un mitjà públic que paguem entre tots és que si els catalans no tenim eix de la Mediterrània és per la manca d’acció del govern de la Generalitat, que amb les seves múltiples baralles internes ha perdut la capacitat d’executar les obres necessàries que l’Estat està disposat a finançar. També avorreix escoltar la crítica de qui voldria més inversió, una millor despesa productiva, un capital humà a l’alçada del desenvolupament econòmic del país... i calla quan el finançament de les nostres institucions s’aproxima en el millor dels casos al nivell mitjà d’un estat espanyol que se situa molt per darrere de l’empenta catalana. Fastigueja escoltar com es va dient a casa nostra que la renda per càpita catalana en termes reals, de capacitat adquisitiva, no deixa de retrocedir respecte de la mitjana estatal o de la Unió Europea... sense defensar alhora un espai social català de reconeixement del diferencial de preus a les transferències estatals o en el nostres convenis. O sentir qui es lamenta de la pèrdua de posicions respecte a Madrid i calla davant del greuge del dèficit fiscal que patim i dels privilegis de la comunitat, província i capital de l’Estat. I de qui s’obnubila amb els èxits de la reconversió industrial o amb els avenços en benestar social del País Basc i fa cas omís a la constatació que el finançament del concert econòmic basc atorga quasi el doble de finançament per càpita (dos terços superior) que el català.

A tot el que he escrit abans s'hi contraposa un govern català inoperant (ells mateixos el tenen travat com a part de l’assetjament que li fan!), intervingut en les seves decisions i que suposadament només parla de la independència (quan certament digui el que digui o faci el que faci només serà aquell el registre que molts mitjans faran emergir). I mentre tot això passa, veig en el meu fons de pantalla com s’amaguen les corrupteles, es destrueixen impunement proves inculpatòries, es tanquen boques de denunciants, es recuperen els luxes més escandalosos de les classes benestants, les de veritat, del país, les quals, demonitzant el Procés, troben una via de redempció. I, mentrestant, la ciutadania, confosa, mira per la banda equivocada.