A Merkel se li gira feina
Catedràtic d'economia de la UPFMerkel és, altre cop, al timó. I ara té uns incentius nous, ja que es tracta del seu últim mandat. La teoria dels jocs ja diu que en l’última contesa la motivació canvia, més enllà de la preservació de la reputació com a últim baluard del capital propi. Això pot generar tant un efecte “Les coses que cal fer, fem-les, la popularitat ja no m’afecta” com un “No em complicaré la vida més enllà d’arribar al bon port que ja albiro”.
El cert és que en les noves circumstàncies a la cancellera se li gira feina: posar Europa en ordre. Tirar d’un carro amb una caravana plena de díscols, on tothom va a la seva. Fins ara s’identificava un país o altre dels que la integren com el “malalt d’Europa”. De vegades era França, o Grècia, o fins i tot, en el seu dia, Alemanya! Ara veiem que la malalta és Europa, que té una pandèmia. I no perquè l’economia vagi malament, que conjunturalment no hi va, sinó perquè es dilueix cada cop més el múscul, la capacitat operativa, d’una UE que es pugui saber on va. Resulta especialment complicat saber com es poden alinear avui els interessos de França, amb un dèficit públic que no para de créixer; d’Itàlia, amb una greu situació bancària, complicada per un desastrós resultat electoral per als europeistes; de diversos països que juguen fàcticament a la contra de l’harmonització tributària, amb paradisos fiscals a Polònia, Hongria, els Bàltics i una mica Holanda, d’amagatotis..., i Espanya, que ja és vista per molts com un estat amb institucions deteriorades i amb molts dels seus polítics amortitzats, amb el nou que no acaba de néixer i amb el vell que no acaba de morir. I, a sobre, plana l’amenaça russa.
En aquesta disjuntiva, no sembla clara la restauració de la governança europea. Més encara, en el context actual els que han de succeir Merkel dins el seu partit és possible que li reclamin allò d’“Ara Alemanya primer” (“America first”, que diu Trump).
La situació conjuntural xoca amb una arquitectura estructural europea inacabada (el nomenament del ministre Guindos com a vicepresident del BCE evidencia el poc pes del Parlament Europeu), una burocràcia -realitat augmentada de la dels estats- que guarda prebendes fiscals poc democràtiques i uns organismes en els quals treballen amb certa improvisació fins a les matinades de llargs caps de setmana els ministres i presidents dels estats més que els comissionats de la Unió. Per a la ciutadania esdevé, a més, criticable la poca transparència de certes actuacions (la substitució de Mario Draghi properament) o la incapacitat de la Unió Europea d’implementar les pròpies decisions (en el tema dels refugiats), amb un joc d’estats per ocupar cadires en el qual pesen més els interessos de les parts que els del conjunt -així, després, l’obediència serà deguda a qui deuen el seu nomenament.
Europa tradicionalment ha solucionat els seus problemes com ho fa el rugbi. El capità fa un xut que s’ha de seguir. Tots corren amb les seves samarretes (han de transposar normes i directrius), i la pilota bota irregularment (els desaparellaments -decoupling, en argot- creen sorpreses), amb avenços i retrocessos que generen massa melés. Ara som en una: la capitana ha de tirar la pilota però no sabem si sortirà, si prendrem mal, o si aconseguirà un assaig (puntuar).
La debilitat comentada explica, almenys en part, el disgust de molts europeistes que han d’acceptar la situació present, o el desengany amb què molts catalans observen el que està passant respecte a l’expectativa que tenien d’una Europa bressol de la democràcia i preservadora de les llibertats.
