Tot s’hi val

Al doblatge d'‘El venedor de tabac’ es traduïa ‘nacionalsocialista’ per ‘nacionalista’, com si res

Em va passar el mateix veient la pel·lícula El venedor de tabac, basada en una novel·la de Robert Seethaler, del 2018, estrenada el juny d’aquest any i protagonitzada pel malaguanyat Bruno Ganz, sobre els nazis a Àustria, amb Freud en el guió. I freudiana va ser la cosa quan en el doblatge es traduïa nacionalsocialista per nacionalista i com si res. Recorrent al llibre (pàgina 99, edició de Salamandra), vaig constatar la tergiversació. El toc d’actualitat, per no dir res bo del nacionalisme català, ho devia justificar!

Ara he estat llegint un llibre molt recomanable sobre els amnèsics, de Geraldine Schwarz, que ha publicat recentment Tusquets Editores. Es tracta d’una periodista francoalemanya que narra de manera esplèndida el blanqueig del nazisme. ¿Sabien els fills (i nets) de tants i tants adeptes a aquell règim el que estava passant? ¿No veien els seus conciutadans, marcats com anaven amb l’estrella groga, quan anaven camí dels camps de concentració? ¿Desconeixien que del que s’apropiaven eren riqueses robades prou identificables, uns espolis de què molts dels beneficiats encara frueixen? ¿No s’interrogaven sobre l’origen de les seves propietats i el preu irrisori que n’havien pagat? ¿No demanaren mai als seus avis o besavis explicacions de la barbàrie, de les atrocitats, tots ells amnèsics?

Álvarez Junco extreu de la dictadura allò que considera que s’hi pot homologar en l’actualitat: la persecució de la llengua espanyola a Catalunya

La cosa que vull comentar aquí ve del fet que els capítols del llibre mostren els horrors del nazisme i les reverberacions que va tenir a França i Itàlia i encara té a Àustria, Hongria, Polònia, a l’Alemanya unificada...; no diu res, però, d’Espanya. Pot ser justificadament, ja que el feixisme espanyol no va ser nuclear en la persecució dels jueus més enllà que els franquistes van exercir d’acompanyants irresponsables, amics dels enemics d’aquell poble. No tinc gaire a dir, doncs, sobre el fet que l’autora hagi centrat més el relat en els uns que en els altres. Es tracta d’un llibre meravellós, que acaba, ai!, amb un epíleg d’Álvarez Junco, que escriu en clau espanyola el que a ell li inspira el text. I més enllà d’aplicar el concepte d’amnèsia als fills i nets de falangistes i feixistes, que avui treuen el cap en la seva pitjor versió reivindicativa a Vox i amb la cara més amnèsica en el centredreta espanyol, ves per on Álvarez Junco extreu de la dictadura allò que considera que s’hi pot homologar en l’actualitat: la persecució de la llengua espanyola a Catalunya.

La veritat és que m’he quedat de pedra. Primer, perquè no entenc per quina raó l’editorial Tusquets ha encarregat aquest epíleg sobreafegit, que altrament canta com una cigala, i que en el fons dona pàbul a l’antagonisme amb el català de l’historiador de la Complutense. Diu: “[...] pero hoy, con la democracia consolidada [...], ha estallado en Cataluña el problema más grave con que se enfrenta el país, alrededor de una reivindicación de la independencia alimentada por otra visión simplificadora [com la del nazisme, s’entén] y victimista del pasado, impulsando políticas linguísticas de fomento del catalán que recuerdan a las franquistas en pro del castellano”. He deixat de llegir, he tancat el llibre perquè aquest convidat sobrevingut no arruïni un gran text: Los amnésicos. Historia de una família europea.

¿És conscient l’autora que Tusquets ha fet aquest afegitó a l’obra? No ho veig entre els agraïments. ¿S’ha llegit amb detall el seu contingut? Hi està d’acord? ¿No és aquesta una banalització del feixisme com la que la periodista intenta combatre? (Com ho és l’associació que van fer els humoristes gràfics Gallego & Rey a El Mundo el 30 d’octubre, en una vinyeta que posa al costat de la placa de la Universitat Pompeu Fabra un Hitler estudiant amb la cara tapada i una estelada que sosté un llibre titulat Mein Kampus. I que ningú no n’hagi dit res.) ¿És aquest toc d’actualitat el preu a pagar per vendre més llibres d’una gran editorial? No ho sé. Aquest no és el meu món. Però em queda la idea que, com a la pel·lícula esmentada al començament i en tantes altres coses que veiem en els nostres dies, per a alguns sembla que tot s’hi val.