La inviolabilitat del rei emèrit

Alguns temen que amb el trencament monàrquic arribi el de la pàtria pròpia

Avui sortiré de l’opinió més pròpiament econòmica i em passaré a la política. Ho faig sense empegueïment, perquè el lliure pensament així m’ho demana. I no per res que em convingui especialment; més aviat al contrari, ja que hauria preferit no haver d’escriure aquest article. Vull parlar del rei emèrit. Que a hores d'ara no es pugui esbrinar la conducta de Joan Carles I sobre uns fets prou greus és una anomalia democràtica que als demòcrates els hauria de fer avergonyir. Les reiterades sospites amb fonaments prou constatables que pesen sobre el rei Joan Carles haurien de poder ser descartades pel seu propi benefici. No permetre-ho per bé de la inviolabilitat a què s’empara genera un perjudici irreparable. Negar l'evidència sense provar la veritat és sempre pitjor que reconèixer-la i demanar perdó.

Prefereixo la república però no faig 'casus belli' del règim monàrquic. No em va agradar el posicionament del rei actual sobre els fets de l’1 d'octubre a Catalunya ni entenc com a propi de temps moderns que qui hagi de ser futur cap d’estat ho sigui per herència de sang. Evidentment, no em toca a mi sol acceptar-ho o rebutjar-ho. Però no em sembla gens bé que qui, de fet, diu que em representa o que m’ha representat mantingui sense investigar tants indicis d’accions inapropiades i algunes potencialment delictives. No en el meu nom. El meu rei no pot voler que el fiscal s’aculli a la inviolabilitat de la monarquia per no provar una conducta neta. Per bé de tots, llum i claredat! Per l’honestedat dels constitucionalistes i contra la hipocresia de qui no faci el que predica.

Negar l'evidència sense provar la veritat és sempre pitjor que reconèixer-la i demanar perdó

Em fa vergonya comprovar avui com suposats demòcrates accepten aquesta situació, continuen fent la gara-gara i capades de lleialtat a qui tot apunta –i tant de bo erri– que no s’ho mereix. Sé que alguns s'ho empassen per la por que tenen que amb el trencament monàrquic arribi el de la pàtria pròpia. De nou la pàtria com un bé superior al de la democràcia. La unitat d’Espanya per damunt dels principis democràtics. Em demano quins són els límits d’aquesta deriva. Mirar cap a una altra banda davant acusacions fetes per persones de pensament lliure, que no porten qui les fa davant d’un tribunal potser només per temor a evidenciar la realitat. Comissions que es tanquen amb el suport dels hereus de Pablo Iglesias en conxorxa amb els cadells del franquisme, avui ja a cara descoberta. Els mateixos que criden demanant valors democràtics al Parlament de Catalunya s’empassen amb silenci còmplice unes sospites d'ignomínia. Que els conservadors vulguin conservar fins i tot el que està mes podrit i que alguns que cerquen ser prohoms a casa nostra de la casa d’altres facin la viu-viu i riguin les gràcies als monarques ja ho entenc. Però que el socialisme republicà s’hi complagui em fa girar el ventrell. 

En els propers mesos tindrem la commemoració de 40 anys de Constitució espanyola. No sé si hi ha gaire a celebrar quan avui aquesta norma que molts no han votat manté com a ostatge a qui aspira a prendre aire ofegat per la cotilla de la Transició. ¿Haurà de participar-hi el rei emèrit? En les circumstàncies actuals, ¿com llegirem els missatges que de manera altisonant ens faran arribar els pròcers espanyols, de respecte a la llei i la igualtat de tots els espanyols? Utilitzar proclames que els fets contradiuen allunya encara més el constitucionalisme espanyol de la realitat del carrer. Fa de la política un exercici de parafernàlia que compta amb un plegat de figurants que actuen pel seu propi benefici. O el rei hi és a les festivitats lliure de sospita o s’haurà enrocat convertit en una peça més d'un tauler ja amb poques jugades inevitables per a l’escac i mat.