CRÍTICA TV

Com al Far West

Quan sembla que ja ho has vist tot a la tele, el mitjà et torna a sorprendre. Sempre en negatiu, això sí. Si teniu temps lliure o poca feina, us recomano que doneu una ullada a Dog & Beth a la caza al canal Crimen e Investigación. Dog Chapman és el protagonista absolut d’aquest reality show nord-americà, en què el podem veure en acció perseguint fugits de la justícia per les contrades de Hawaii. Chapman, una barreja molt imperfecta de Chuck Norris, Hulk Hogan, Boba Fett i Carmen de Mairena, caça fugitius en família: amb la seva dona i diversos dels seus 14 fills. Un negoci familiar. Dels de tota la vida. Un emprenedor del món de les fiances judicials. Junts formen una patrulla que té més pinta d’una banda de delinqüents que no pas d’un grup organitzat d’agents de la llei. En resum, foten més por que els que surten a la llista de morosos de Montoro. Per si no n’hi havia prou, el Dog té un passat turbulent: va complir condemna per assassinat i per diversos delictes. Un peça que s’ha rehabilitat i que ara ha canviat de bàndol. Més morbo, vaja. En un dels últims capítols vam poder veure com es dedicaven a buscar una noia embarassada que devia una fiança a la justícia. Després de buscar-la porta per porta, assetjar els seus parents més propers i escorcollar un parell de domicilis, van aconseguir el seu telèfon. Llavors va començar una negociació eterna per telèfon en què el clan Chapman no va parar de pressionar-la perquè s’entregués. Xantatge emocional categoria premium. Al final ho van aconseguir i l’embarassada va acabar arribant a l’oficina dels Chapman. La noia, desfeta, no parava de dir entre sanglots que no volia tenir el fill a la presó. Els Chapman li van prometre que això no passaria com si ells fossin el jutge. En un acte d’humanitat van decidir no col·locar-li les manilles i la van acompanyar ells mateixos a comissaria. Al final la cosa va acabar bé i la prenyada va quedar en llibertat amb càrrecs. Una veuen off ens explicava que la noia no havia hagut de parir a la presó. Gràcies, família Chapman.

El martiri dels pares. Caldria posar límit als anuncis de joguines a la televisió. És una petició, és un prec, és un clam. Per a qui el vulgui escoltar. Ja fa més de dos mesos llargs que patim un bombardeig, però aquests últims dies la cosa ha anat a més. S’ha tornat insuportable. I no només als canals infantils, també als generalistes. Arreu. Per festes, si tens nens petits, pots morir per un excés de demanda. Aquest excés de demanda consisteix en els teus fills demanant tota joguina que s’anuncia. Sense criteri. Sense descans. Una cantarella infernal motivada per aquesta descomunal oferta publicitària. Prou. O algú hi posa remei o estareu condemnant els pares a fer una vaga indefinida de televisors apagats per aquestes dates. I això últim ja sabem que és del tot impossible.