L’incendi de Londres: per què els britànics no confien en el sistema

Ha sortit a la llum que els inquilins qüestionaven des de feia temps la protecció contra els incendis de l’edifici, on vivien prop de 120 famílies

Els helicòpters són usuals a Londres, però l’intens brunzit que omplia el cel em va despertar a les cinc de la matinada. Des del balcó vaig veure una enorme columna de fum darrere dels arbres. Provenia d’un incendi a la torre Grenfell, un edifici d’apartaments de 24 pisos a l’oest de Londres, prop d’on visc. Les autoritats van qualificar l’incident de greu perquè més de 200 bombers combatien el foc, amb un nombre desconegut de persones atrapades a l’interior.

A mesura que avançava el dia es van fer evidents les dimensions de la tragèdia. El total de morts va pujar de 6 a 12 com a mínim, amb desenes de ferits, alguns dels quals en situació crítica. Deien que havien vist gent saltant de les finestres per fugir del fum i les flames, i que un transeünt havia agafat al vol un nadó que havien deixat caure des de dalt de tot.

Aviat va sortir a la llum que els inquilins qüestionaven des de feia temps la protecció contra els incendis de l’edifici, on vivien prop de 120 famílies. El Grenfell Action Group, una organització de base, ja havia publicat en un blog les queixes dels veïns sobre la Kensington and Chelsea Tenant Management Organization (KCTMO), l’empresa que gestiona l’edifici en nom de l’autoritat local, l’Ajuntament de Kensington i Chelsea. Un dels posts del blog, del novembre del 2016, portava un títol sense embuts, “La KCTMO està jugant amb foc”, i feia una afirmació avui esfereïdora: “Només una catàstrofe posarà de manifest la ineptitud i incompetència dels nostres administradors”. Les queixes del grup es remunten al 2013.

Els pròxims dies es veurà si les autoritats del districte van fer cas d’aquestes advertències i van prendre mesures. El que, pel que sembla, sí que van fer el 2013 va ser demanar al seu advocat que enviés una carta a l’autor del blog per acusar-lo de difamació i assetjament, i exigir-li que eliminés diversos posts.

A Londres l’arrel del problema és que la població creix a un ritme molt més ràpid que l’oferta d’habitatge

La rehabilitació d’habitatges socials combinant propietat pública i privada va començar sota el govern laborista de Tony Blair i avui encara continua. És un tema que desperta intenses reaccions polítiques i de classe, però a Londres l’arrel del problema és que la població creix a un ritme molt més ràpid que l’oferta d’habitatge. A més, multimilionaris de tot el món opten per comprar immobles a Londres per aparcar-hi els milions. Els preus de les cases i dels apartaments s’han disparat. Si, al Regne Unit, el preu mitjà d’un habitatge és de 220.000 lliures (més de 250.000 euros), a Kensington i Chelsea se situa en 1.400.000 lliures (1.600.000 euros) de mitjana.

Les autoritats locals, però, encara tenen l’obligació d’allotjar la població vulnerable, tot i les retallades en els límits d’endeutament que han patit els ajuntaments i que són un greu obstacle a l’hora de gestionar el parc d’habitatges. Així, moltes administracions han buscat l’ajuda del sector privat.

El districte de Kensington i Chelsea, un dels més rics de Londres, acull nombrosos museus, galeries i ambaixades. Però si aneu a peu a Ladbroke Grove, el meu barri, veureu que la composició demogràfica canvia notablement. La major part dels pobres del districte es concentren aquí, al nord de Kensington, on hi ha la torre Grenfell i nombrosos habitatges socials.

L’empresa que gestiona la torre Grenfell és una organització no lucrativa dirigida, en teoria, pels que viuen als milers d’edificis que gestiona a Londres. Però només 8 dels 15 membres de la junta en són inquilins (els altres 7 els nomena la junta o són independents), mentre que les reparacions i el manteniment es contracten a una altra empresa privada. La junta manté una estreta relació amb l’empresa gestora de l’edifici, que ha ignorat i silenciat les inquietuds dels inquilins.

Costa moure’s per l’administració local anglesa, i els ciutadans no tenen gaires possibilitats de relacionar-se amb els responsables polítics. Hi predomina una actitud paternalista -“Nosaltres sabem el que cal fer”- i la informació bàsica encara és difícil d’obtenir.

En una altra demostració d’aquesta mentalitat paternalista, les instruccions oficials que tenien els inquilins de la torre Grenfell eren les de no moure’s en cas d’incendi. Per sort, la majoria no en van fer cas i van fugir.

És una època turbulenta per a la Gran Bretanya, i l’incendi posa el dit a la nafra de molts dels problemes que indignen la gent. Aquesta dècada hi ha hagut una sèrie de fets que han fet miques la confiança dels ciutadans en el sistema: la crisi financera del 2008, l’escàndol de les despeses dels parlamentaris i el caos del govern després del referèndum del Brexit.

Enmig d’aquesta insatisfacció, els votants de Kensington -un districte electoral fins ara conservador de soca-rel- han elegit per primera vegada un laborista per representar-los al Parlament. Avui la catàstrofe de la torre Grenfell sembla una altra de les típiques promeses -“Confieu en nosaltres i després ja veurem”- que les autoritats no compleixen.

Els ciutadans veritablement empoderats no han d’esperar passivament a rebre la informació que les autoritats decideixin donar-los. Poden preguntar i han de rebre respostes

Ara que la tecnologia digital ofereix als ciutadans, a través dels blogs i les xarxes socials, noves vies per representar els seus drets i interessos, la manera tradicional de fer política sembla més arcaica i poc democràtica que mai. La pregunta sempre és: qui té dret a saber? Els ciutadans veritablement empoderats no han d’esperar passivament a rebre la informació que les autoritats decideixin donar-los. Poden preguntar i han de rebre respostes.

Els inquilins de la torre Grenfell no ho han pogut fer. I això és el que s’ha de corregir, no només a Kensington i Chelsea sinó en totes les institucions que es defineixin com a democràtiques. És la fi del ciutadà passiu.