La PPD de la política catalana

Presos, pressupostos i diàleg. Ara mateix, la política catalana pivota sobre aquesta PPD.

Presos. Els presos, i els exiliats, són el testimoni de la resposta repressiva de l’Estat a la voluntat democràtica de l’independentisme portada al límit, forçant les costures del sistema i, com s’ha vist, arriscant fins a una derrota heroica. De portes endins, la solidaritat i la indignació que generen han catalitzat la resposta de l’independentisme des de l’1-O, que s’ha reforçat lleugerament a les urnes, sense aconseguir fer el salt desitjat. De portes enfora, s’han convertit en un element de desgast constant de la imatge de l’estat espanyol, per al qual sens dubte són una realitat incòmoda, molt difícil de gestionar. L’Estat prefereix mil vegades enfrontar-se a disturbis d’ordre públic al carrer que a crítiques sagnants al seu estat de dret. Per això els presos no es cansen d’instar que se’ls defensi des de l’activisme pacífic i no-violent, i des de la política i les idees. El rebuig a uns hipotètics indults i la insistència en la via de l’amnistia representen això: una aposta per la mobilització permanent pacífica i per la política en majúscules, la de la defensa dels drets i llibertats bàsics. L’amnistia és, a més, una causa que pot sumar complicitats internacionals.

Pressupostos. El país ha de seguir rutllant. Hi ha moltes necessitats peremptòries en joc. La crisi ha fet estralls. El bon govern, a més de ser una qüestió de responsabilitat bàsica per a qualsevol servidor públic, és també un assumpte elemental d’estratègia. L’independentisme no pot conformar-se amb gestionar misèries des de la inestabilitat permanent, no pot regalar una imatge d’ineficàcia, no pot ser que la gent pensi que es desentén dels problemes del dia a dia en pro d’un futur ideal que mai no arriba. Per això és ara tan important l’aprovació d’uns pressupostos, no només per evitar unes noves eleccions -que igualment podrien arribar si al final s’inhabilita el president Torra- sinó sobretot perquè dels comptes del Govern en depenen moltes polítiques concretes: sanitat, educació, benestar, cultura... L’administració catalana és un motor que fa massa temps que va a mig gas. És obvi que la negociació dels pressupostos està ara mateix lligada a la investidura espanyola. Val la pena aprofitar aquesta conjuntura per treure’n el màxim tall.

Diàleg. Qui es faci seva, sense por, la bandera del diàleg, d’entrada patirà entrebancs i incomprensions múltiples (incloses de les pròpies files), però a la llarga hi sortirà guanyant. La confrontació com a únic horitzó ja hem vist on porta: el problema està enquistat. L’Estat només s’ha pogut imposar amb la força de la repressió policial i judicial, deteriorant el sistema democràtic i consolidant la ultradreta a les institucions; l’independentisme segueix guanyant a les urnes i mostrant la seva força al carrer, però desunit, amb un alt cost a causa de la repressió i posant en risc l’autogovern, que vol dir l’escola, els Mossos, TV3, etc. El diàleg té riscos per a les dues bandes. La temptació, tant per al nacionalisme espanyol més dur (PP, Vox, Cs i sectors del PSOE) com per a l’independentisme més emocional i reactiu, serà la d’assenyalar com a traïdors els que s’asseguin a parlar. Però si, tal com demanen les opinions públiques catalana i espanyola, es vol donar una oportunitat al diàleg, caldrà ser valents i prescindir d’aquestes acusacions.

PPD. El diàleg sempre acaba naixent no tant d’una convicció com d’una necessitat o d’una debilitat. La necessitat la té ara Pedro Sánchez; la debilitat és mútua, tant d’ell com de l’independentisme, al qual també li falten suports per governar. El diàleg, doncs, començarà amb la investidura i els pressupostos, i es farà sota l’ombra allargada dels presos i exiliats. És un inici.