30/11/2019

El somni de Morfeu de Catalunya

3 min

Diuen que els que dormen poc moren joves. Diuen, diuen. Ves a saber. Thatcher només aclucava els ulls durant quatre hores a la nit, i va morir als 87 anys. De Napoleó també es comenta que passava amb poques estones de son. El normal per a un adult són sis o set hores a la nit. Alguns tiren més curt i ho compensen amb becaines, o no. “Sempre he donat molta importància, des del punt de vista de la salut i la higiene, al dormir. En realitat, crec que el dormir és més important que el menjar”, escrivia Josep Pla al Quadern gris. Que ho digui Pla, que era un gastrònom, té la seva gràcia.

Dormir poc no té per què ser ni una malaltia -l’insomni sí que ho és- ni, a l’altre extrem, no cal que sigui vist com una qualitat de superhome o superdona. De fet, no és tan important la quantitat com la qualitat del son: poder dormir com un soc, si ets un adult, o com un àngel, si ets un infant. I per tant la qualitat de vida. Si per dormir curt has d’anar pel món esgotat i malhumorat, no val la pena, oi? Normalment els qui s’ho passen bé a la vida, els qui s’apassionen amb el que fan, tenen pocs estímuls per dormir. Dit això, les decisions importants val més prendre-les amb el cap clar i ben ventilat, si pot ser després d’un son reparador -curt o llarg-, d’aquells que et permeten despertar-te com nou.

La política catalana necessitaria un bon descans, una llarga nit plàcida. Però no hi ha manera. Portem massa temps de sobreexcitació, de dormir poc i malament, amb malsons massa reals. Només aquest any hem tingut el judici del Procés i quatre eleccions. Així no hi ha qui reposi, no hi ha qui tingui temps de pensar amb calma i d’aclucar els ulls dolçament. Hi ha qui diu que els presos haurien de quedar al marge de la presa de decisions polítiques. Jo penso exactament el contrari: són els que tenen més temps per dormir, per rumiar. Segurament ara mateix són els qui van més descansats, els qui hi veuen més clar. Jo no els he anat a veure (ja en vaig tenir prou quan de petit em va tocar visitar el meu pare a la Model), però em consta que estan fent de la injustícia virtut: aprofiten bé l’aïllament forçat i la vida regular del règim carcerari, que els dona serenor, aquesta lucidesa que tant ens manca col·lectivament.

¿Tocaria ara adormir el Procés o, al contrari, cal persistir en la hiperactivitat, en la vetlla permanent? Segurament ni una cosa ni l’altra. El problema, gravíssim, no desapareixerà, però alhora la vida segueix i d’aquí quatre dies és Nadal. Sabem que la cosa va per llarg i, doncs, que ens aniria bé recuperar forces sense deixar de somiar. Ens convé a tots, pensem com pensem. Tocaria dormir una mica més i millor. L’1-O molta gent va dormir poc per defensar les urnes, i des d’aleshores hem anat curts de son. No descartaria que aquesta tensió permanent, aquesta espiral d’acció, cansats i commoguts, ens hagi influït a l’hora de prendre algunes decisions precipitades. Per exemple la DUI: la nit del 26 al 27 d’octubre del 2017 molts polítics no van dormir. Ai! Als negociadors d’ERC ara jo els recomanaria sobretot que dormin a les nits, i si cal que facin alguna migdiada, per poder veure-hi clar en les reunions amb els del PSOE. Per cert, m’alegro que Rivera tingui a partir d’ara tot el temps del món per dormir i voldria que Iceta dormís tranquil, és a dir, que no tingués mala consciència traint la immersió lingüística de la Marta Mata.

Catalunya es mereix ficar-se al llit i deixar-se caure en els braços de Morfeu, a veure si ens revela el nostre destí. Quan ens llevem, l’embolic seguirà aquí i els uns i els altres no haurem deixat de pensar diferent. Però potser Foix tindrà raó i ens despertarem amb una renovada il·lusió: “És quan dormo que hi veig clar / Foll d’una dolça metzina”.

stats