Han de governar els més capaços

Si l'actual consellera d'Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana es canviara els cognoms i, en compte de Català Verdet, es diguera Valenciano Cardenillo, em semblaria molt gros. Així i tot es trobaria en la línia de les bestieses del PP populista i desficaciat que es pensa que als valencians ens falta un regó o som uns autèntics imbècils.

Però encara em pareix una bestiesa més tenebrosa –en un càrrec públic relacionat amb la Cultura– que aquesta senyora amollara un exabrupte lingüístic en un acte públic del PP de la magnitud: "Perdoneu-me però a vegades no sóc conscient i parlant en castellà me'n passe al valencià". Això ho va dir en castellà, és clar, com ho és també el seu nom, María José, valenciania pura.

María José Català Verdet, doncs, ¿no ha sentit parlar mai de sociolingüística ni de l'autoodi com a concepte habitual? ¿O és l'instint de fer-se perdonar la seua procedència torrentina? ¿I fer saber als del PP que ella té la mateixa consideració que ells pel valencià, és a dir, no cap? Castellana i castellanista, Català representa molt bé l'antivalencianisme del PP.

Els populars no ens han dut només a la catàstrofe i la ruïna econòmiques. Per ànsia de poder i ocupar càrrecs públics, han exercit una política lingüística i cultural de l'estil de "la banda de l'empastre". I ara parlaré de cultura i polítics, però abans vull recalcar la mala fe del PP: tots els seus dirigents, fins i tot el més curt de mollera sap que el valencià i el català són la mateixa llengua.

Seure's en un lloc de responsabilitat pública hauria de comportar unes qualitats i uns mèrits. ¿Qui ha de governar sinó els ciutadans més capaços? En canvi, de vegades sembla que els partits polítics trien o hi van a parar els més mediocres. Amb tots els respectes, ¿quants consellers valencians han aportat teories vàlides per al país, escrit llibres, fet avançar la reflexió sobre nosaltres, els valencians?

Les enquestes són implacables. Quan un partit comença una davallada a causa de l'esgotament dels electors, va accelerant-se i inicia la cursa de perdre eleccions, com ara el PP valencià. Entre les moltes lliçons que deriven del desastre polític popular, n'hi ha una d'evident: el nivell cultural dels polítics condiciona la prosperitat d'un país. Han de governar els més capaços.