Reconstruir el País Valencià

La demagògia al País Valencià va travessar la ratlla roja i va esdevenir pura i estricta mentida si no, o a més, de delicte contra els interessos públics. Matise: aquest fenomen no és de fa quatre dies i no és exclusiu dels polítics valencians, si bé ha marcat rècords entre nosaltres, de tal manera que a la resta de l'Estat ens veuen com a descendents dels papes Borja...

Per tal d'aconseguir el poder i beneficis, les mentides i els delictes del franquisme s'arrossegaren fins a la inauguració de l'autonomia, on es negà la unitat de la llengua i s'encengué la violència contra els seus usuaris. Després, mentiderament i delictivament s'han fet passes de marca olímpica cap a la fallida de la Generalitat, segons els experts.

El resultat ha sigut començar a buidar de continguts l'autonomia valenciana –RTVV n'és més que un exemple– i així encetar la tercera fase borbònica de recentralització de l'estat. L'altre resultat rellevant és que no hi ha ànima valenciana que crega en la política i els seus professionals: el poder és per a perpetuar-se en el poder.

Així doncs, si hi ha cap possibilitat de tirar al carrer els actuals ocupants del govern autonòmic, passa perquè qui se'n senta capaç faça neteja interna de tota pudor de demagògia, mentides i delictes contra el ciutadà. El ciutadà només reaccionarà en el cas que vaja oblidant-se de la xerrameca buida, la lluita pel poder i la permissivitat del delinqüent públic.

Però de la mateixa manera que el Parlament valencià no hauria de dispersar-se en qüestions diverses i hauria de centrar-se en la fallida econòmica del nostre país, amb claredat i sense demagògia, caldria plantejar una alternativa. És a dir, encara que el joc polític anquilosat es pose les mans al cap, res servirà per a res si no s'escriu alhora un punt final i una alternativa.

Al meu entendre, el País Valencià es troba en una situació tan crítica que les velles fórmules de la política s'haurien de rebutjar i concebre'n d'innovadores. Els ciutadans no despertaran de la seua desesperació si no hi ha tot un projecte viable, avalat pels experts i amb una participació de tothom, que no siga un maquillatge pseudodemocràtic.

Governar és prioritzar, sí, però més que res és no confondre els objectius amb els instruments per dur-los a terme. És a dir, que els objectius poden ser aconseguir la defensa dels més dèbils o impedir la barbàrie urbanística, mentre que els partits polítics o els càrrecs públics no són més que instruments, que massa sovint es converteixen en els objectius reals de la política miserable.

L'alternativa ha de ser un autèntic canvi de rumb. Seria guanyar el temps perdut presentar candidatures d'obediència estrictament valenciana, perquè la dependència provinciana de Madrid és una mena de corrupció. I, per damunt de tot, caldria oferir una alternativa sense baralles ni partidismes: al capdavall es tracta de reconstruir un país.