Record no edulcorat de Castellet

En aquell temps que penses sobre què has de fer recaure l'article que vols escriure, he recordat Josep Maria Castellet en una sala de reunions de 62 el juliol passat. Discutíem –amb una certa agror per part meua– sobre el veredicte del Premi Joanot Martorell (narrativa) de Gandia, que el mateix Castellet havia guanyat l'any 1987 amb el llibre tan ben rebut per la crítica 'Els escenaris de la memòria'.

El 1982 i en un restaurant de la platja de Gandia –he recordat–, tota una colla sopàrem amb Castellet i Joan Fuster, com a colofó de la presentació del premiat Josep Piera amb 'El cingle verd'. Menjàrem unes gambes de Dénia d'una frescor i gust impecables. I whisky a manta, per descomptat. En aquella ocasió, vaig descobrir en Castellet tot un senyor crític literari de debò, ple de coneixements i subtileses, que contrastava amb aquells joves d'una terra eixorca de sabers i d'un gran afany per ser escriptors algun dia.

Tanmateix, Josep Maria Castellet ja havia format part del jurat del I Premi Ausiàs March (poesia i bilingüe) de Gandia l'any 1959. Amb Salvador Espriu, Dámaso Alonso, Gerardo Diego i Joan Fuster, concediren el premi a Pere Quart i José Agustín Goitysolo. És a dir, Castellet no era d'aquells que no baixen més lluny de Barcelona, totes les guerres li agradaven.

I tenia una pinta elegant, de refinament culte, i de viure com millor es pot en aquesta vall de llàgrimes. Aquesta opció, a més de legítima, resulta d'una intel·ligència ben garbellada. D'altra banda, per als temps que corren i de la literatura anormal que som, escrivim massa...

Tornant a la sala de reunions de 62 discutint la concessió del Joanot Martorell d'enguany amb tots els membres del jurat (Miquel de Palol, Pilar Beltran i Adolf Beltran) vaig pensar que Castellet i jo no ens teníem gaire simpatia mútua. Però vaig haver de reconèixer en silenci que en el fons tot es reduïa en mi a la recança de no haver-lo tingut d'editor entusiasta. I encara vaig pensar que sense escriptors d'aquell calibre humà i intel·lectual com Castellet i la seua més o menys proximitat, potser ni m'hauria dedicat a escriure d'una manera obsessiva.