Un any després del ‘Nevares’

Avui fa un any que jeia en un prat de la Cerdanya amb l’ànim complet, després d’una experiència teatral molt més que satisfactòria. Uns dies abans havia estrenat en format concert, i al Teatre Grec, el meu musical Nevares, basat en la novel·la curta de Pere Calders Aquí descansa Nevares. Aquell concert era un primer pas per veure damunt d’un escenari un musical concebut feia 30 anys i que havia enllestit el 2006. A partir d’aquesta data tot van ser intents per cercar una productora o un teatre públic que s’interessessin pel Nevares, intents que, malauradament, no van acabar enlloc. La crisi era potser el gran motiu de no trobar portes, ja que la proposta és d’aquelles que en diuen de gran format. Tot i així, mai no vaig perdre l’esperança (i encara no l’he perdut) de veure’l dempeus.

El 2013 una mecenes em va brindar la possibilitat de finançar el projecte amb una aportació de més del 60% de la producció. Quina gran oportunitat! De seguida em vaig posar en contacte amb teatres i productores oferint-los el projecte, però cap d’ells va respondre, i ho dic en tots sentits, ni respondre a l’oferta ni respondre als meus correus. Aleshores vaig rescatar una idea que havia presentat a la Generalitat l’any 2012 (idea no atesa) amb motiu del centenari de Pere Calders: fer una versió en concert del musical. Així és que vaig adreçar els passos al Festival Grec 2014, i l’oferiment (oh, meravella!) va ser acollit per cobrir una data lliure que els havia quedat, el 30 de juliol. Això sí, no es tractaria d’una coproducció i, per tant, la posada en escena havia d’anar a càrrec meu. Mans a l’obra!

D’aquell mecenatge que m’havien ofert, en vaig agafar una part i la vaig destinar al Nevares en concert amb la intenció de fer-ne una bona targeta de presentació del musical. En primer lloc vaig buscar un arranjador i Mario Gas em va parlar de Pep Pladellorens. Casualitats de la vida, ell havia col·laborat amb mi en un espectacle de cabaret presentat a finals dels 80 a La Cova del Drac del carrer Tuset. Es va entusiasmar amb el projecte i s’hi va ficar de cap, sense saber ben bé on es ficava. Era finals de febrer del 2014 i en poc més de cinc mesos havíem de tenir enllestit l’espectacle. Després es van entusiasmar el Josep Ferré, director de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat del Vallès, el Jordi Piccorelli, director de corals, i el Jordi Badia, que faria l’orquestració. I un munt de gent que també es van estusiasmar, tants com fins a una vuitantena entre músics, cantants, escenògrafs, tècnics, gestors, col·laboradors, etc. Citar-los aquí seria interminable, però tots hi van posar el coll per fer possible -i en tan poc temps- el Nevares en concert.

Arribat el dia de l’estrena tot va anar més que bé. La gent dempeus aplaudint i tots contents de creure que aquell primer pas serviria perquè el Nevares en versió teatral es pogués veure ben aviat a Barcelona. Fins i tot el mateix conseller de Cultura de la Generalitat va dir-me que allò calia muntar-ho, fos com fos.

Amb aquesta esperança i una bona picossada de diners que em quedaven de la meva mecenes, vaig adreçar de nou el projecte a productores i teatres públics. La resposta, però, va ser la mateixa que un any enrere, el silenci més absolut, ni tan sols per comunicar-me que havien rebut la proposta. La rúbrica va ser la denegació d’una subvenció per “no arribar a la puntuació necessària” [sic]. Ara, un any després del concert, i de nou en un prat de la Cerdanya, medito sobre tot això i segueixo pensant que el Nevares és un espectacle digne de ser estrenat. Fa de mal dir-ho pel fet que jo en sigui l’autor, però, amb vora una vintena de musicals escrits i estrenats, em fa creure que conec l’ofici i tinc prou intuïció per saber si un espectacle pot funcionar.

Tot això pot semblar un lament personal, però jo crec que va més enllà. No sóc d’aquells que esperen que algú els faci la feina o s’arrisqui per ells. Sempre he assumit el risc de produir i escriure teatre sense supeditar-ho a subvencions o llocs d’estrena. Sóc de la generació del teatre independent i entenc que la lluita continua. El Nevares en concert del Grec de l’any passat és la demostració de l’esforç que podem arribar a esmerçar creadors i artistes per tirar endavant un projecte, un esforç que rarament té el suport de les polítiques culturals ni de la concepció de la cultura de la indústria cultural i l’administració. I no defalleixo! Sé que un dia o altre el Nevares pujarà a l’escenari. Quan això passi, donaré per acabat el diari del projecte que escric des del 2008, m’ajauré de nou en un prat de la Cerdanya i em posaré a pensar, com sempre, en altres projectes musicals.