Els sorprenents criteris dels ajuts al teatre

El teatre és l’art de sorprendre. Entenguem el mot sorpresa com a descoberta inesperada. Es fa fosc i, de sobte, s’encén el llum, o s’obre un teló, o descobrim una escenografia, i tot ens sorprèn. Els dramaturgs ens acollim a la sorpresa per resoldre l’entrellat d’una obra. En fi, que el teatre és un cúmul de sorpreses, totes elles encaminades a sorprendre el públic.

Els polítics també sorprenen, però crec que ho fan d’una manera barroera. Ni tan sols consideren allò del plantejament-nus-desenllaç que ens ensenyaven els nostres clàssics. I en què ens sorprenen? En els seus esforços per plantejar-nos desenllaços poc abans de les eleccions, sense passar pels plantejaments i els nusos. La darrera sorpresa la llegeixo a l’ARA del 31 de març passat: “Qualitat, feina i públic: l’objectiu de les noves subvencions al teatre”. El subtítol encara em sorprèn més: “Cultura remodela els ajuts a sales i productores després de 10 anys”. La notícia ens diu que ara es canvia el model dels anys 90. Vint-i-cinc anys ens contemplen!

Però, anem al titular, que és una consigna formulada pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, al seu equip. Qualitat : quin és el criteri per decidir a qui se subvenciona i per saber si un producte serà o no de qualitat? Com es pot demostrar una qualitat sense estrenar el projecte? La qualitat es determina per les persones que encapçalen el projecte? Qui és el boig que renega de la qualitat quan es llança a l’aventura de fer una producció? Feina : la veritat és que no sé què dir. Potser la conselleria ha detectat algú que presenta projectes i que creu que això de fer teatre és bufar i fer ampolles. Potser aquesta feina que es requereix és per currículum. Qui s’arrisca a produir teatre sap que s’enfronta a un munt de feina, i la primera, i gens fàcil, és la de sol·licitar ajudes. Públic : això em sona a compte de resultats. Qui pot garantir que el públic respondrà a un espectacle? Perquè suposo que estem parlant de projectes nous, els projectes que, abans de veure la llum, pidolen els ajuts públics. El públic és un gran misteri, en el teatre i en qualsevol manifestació que en requereixi. La seva resposta sempre ens sorprendrà, i quan veiem que un espectacle triomfa, diem que ha estat tocat per la gràcia divina, perquè ningú, i repeteixo, ningú, i encara menys els polítics i els tècnics que valoren les propostes que se’ls presenten, pot assegurar que aquell espectacle o aquell altre triomfarà. Entenc que aquesta consigna s’aplica (i és el cas) a una programació de sales de teatre que s’alimenta de grups que, alhora, han de produir el seu espectacle tot recorrent a les ajudes que ofereixen les institucions públiques, única font a la qual es pot recórrer perquè, pel que fa a les fonts privades, la conselleria ja s’ha apressat a voler-les canalitzar a través d’una fundació. Però això de la Fundació i el Consell Social de la Cultura és un altre tema del qual potser un dia o altre us parlaré, com diria la Capmany.

I, un cop analitzada la consigna, permeteu-me que analitzi una mica més els raonaments que, diuen, els han empès a crear el model d’ajuts anunciat pel departament. El tal departament ens parla de (i cito) “«l’ensorrament» del sistema teatral català motivat tant per la crisi del consum com per «polítiques errònies i punitives» contra la cultura executades des del govern espanyol, lamentava Mascarell”. No sé ben bé a quin sistema teatral es refereix el conseller. Al creatiu? Crec que no. Més aviat a la indústria teatral, aquesta indústria que per als polítics és prioritària, la indústria del diner abans que la indústria de la creació. I, sí, és cert, aquest sistema, el seu sistema, el dels polítics, tots els polítics que han exercit el poder, s’ha ensorrat estrepitosament, i deu anys després de començar a percebre’n els símptomes, ara es desperten, a sis mesos vista d’unes eleccions per canviar el sistema. Però el sistema no canvia, només es maquilla. I les ajudes recauen, com sempre, en els de sempre, i els creadors que només són això, creadors i no empresaris, se seguiran sentint marginats d’aquest sistema que s’ha ensorrat estrepitosament a mans dels qui el van crear.

Podria allargassar-me molt més sobre aquest anunci del departament i parlar dels criteris, gens nous, que regiran els nous paràmetres, però sospito que el setembre vinent, surti qui surti, guanyaran els de sempre i res no canviarà, no hi haurà un canvi en profunditat del sistema, perquè els polítics volen seguir mantenint el control de la cultura, i la gent de teatre som incapaços de plantar cara de manera conjunta i reclamar una revisió a fons del sistema. Potser va sent hora de fer un Congrés Nacional de les Arts Escèniques o alguna cosa semblant on s’aixequin totes les veus i, si fos possible, les més dissonants, aquelles que queden ofegades pels monopolis de les indústries culturals i les grans patums del teatre. Emmudides per la prepotència dels teatres públics, que s’han transformat en estructures burocràtiques al servei d’uns quants escollits que (afortunats ells) tenen, per ara, feina garantida.

Però també, i ho he repetit un munt de vegades, nosaltres, les gents que fem teatre, tenim responsabilitat compartida en aquest fracàs del sistema. Vam deixar que es destruís un teixit teatral que s’estenia per tot Catalunya i que era l’enveja dels qui venien de fora. Ara la Generalitat parla de donar suport a les infraestructures i contractacions de tot el territori, però no ens enganyem: la força d’aquell teixit venia donada per la feina que la gent de teatre feia des de cada circumscripció, i no pas per les directrius d’un sistema que no dinamitza res sinó que només controla, tria i atorga amb uns paràmetres aritmètics i estadístics que no serveixen per crear teatre.

Cultura pretén sorprendre, com el teatre, amb aquestes noves directrius, però, més que sorprendre’m, m’espanta i m’aclapara, perquè, en tot plegat, no hi veig imaginació. I és que el que li cal al teatre és menys buròcrates i més creadors.