Perduts en la transició

Ens enfrontem a grans resistències perquè la màquina de l’educació tendeix a ser rígida, dura, tossuda i burocràtica

Com m’imagino les universitats catalanes d’aquí vint anys? Com me les imaginava fa deu anys quan els rectors de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques d’aquella època, fent un gran exercici de consens, vam deixar escrit al Llibre blanc de la universitat de Catalunya : un sistema públic únic on cada universitat sigui capaç de trobar les seves prioritats i la seva identitat i després estigui disposada a col·laborar amb les altres per assolir objectius concrets.

Avui és un malbaratament de temps i recursos competir per fer els mateixos graus o els mateixos màsters o per atraure estudiants en detriment de la institució del costat. Si ens entossudim a fer que cada universitat tingui tots els graus i que els tingui de qualitat, ens equivoquem. Avui el bon camí el marquen les aliances estratègiques. Hem d’anar cap a una cultura on sigui compatible competir i col·laborar. Cal un sistema col·laboratiu que uneixi forces i recursos, amb un sistema de governança comú, tot respectant l’autonomia i la identitat de cada institució. Què hem de fer perquè això passi? Transformar la universitat i transformar el sistema. Un sistema en què al centre ja no hi ha les institucions educatives sinó els estudiants i que més aviat tendeix a convertir-se en un ecosistema format per tots els actors que tenen a veure amb l’aprenentatge.

Vivim una campanya de desprestigi de la universitat que si es perllonga i qualla entre l’opinió pública donarà un nou impuls al procés de mercantilització i privatització directa o indirecta de l’educació superior. El somni d’una universitat autònoma, democràtica, científica i participativa no s’ha acabat de fer realitat i queden massa restes de mandarinat, caciquisme i paternalisme.

Ens enfrontem a grans resistències perquè la màquina de l’educació tendeix a ser rígida, dura, tossuda i burocràtica.

El món s’està transformant a marxes forçades, i amb ell tot el sistema educatiu, especialment el superior: s’està transformant des de fa vint anys mentre nosaltres estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d’un ministre o de la immobilitat d’un altre, de llei d’educació a llei d’educació, una més retrògrada que l’altra. Per què ens costa tant desempallegar-nos d’una cultura, d’un sistema de finançament, d’una governança i d’un statu quo que ja no existeix? Perquè estem perduts en la transició.

La col·laboració entre institucions educatives és el futur de l’educació superior, a Catalunya, a Europa i al món. Col·laboració per assolir objectius compartits a llarg termini. Col·laboració i imaginació per arriscar-se a transformar. Hi ha d’haver una política universitària clara i valenta, que estigui disposada a perdre unes eleccions però a guanyar un país. I lideratges valents i generosos.

Ara que tenim la urgència i la gran oportunitat d’un país per construir, hauríem de tenir en compte que amb l’educació ens hi juguem el futur. Serem el que sigui el nostre sistema educatiu.