Revolució educativa sí, però a tot el sistema

Els darrers dies s'han publicat articles sobre el futur de l'educació superior lligats al dels MOOC (massive open online courses ). En aquest diari llegia un magnífic article de la col·lega i amiga Dra. Esther Giménez-Salinas sobre la revolució en el món de l'educació. Dimarts també sortia un article de la Sònia Sánchez sobre les iniciatives d'un parell d'universitats catalanes en el món de l'online massiu. La Vanguardia feia el mateix dia un extens reportatge en què relacionava aquest tipus de cursos amb un hipotètic declivi de la universitat, i a El Periódico el Dr. Serra Ramoneda deia, comentant el mateix fenomen, que la UOC hauria de ser la universitat virtual del sistema universitari català.

Agraeixo molt que finalment es parli sobre els MOOC i les possibles revolucions en l'educació superior; la veritat és que jo ja havia deixat d'escriure sobre la qüestió perquè fer-ho havia acabat per produir-me una certa sensació d'autisme. Fa anys que estudio les transformacions socials lligades a l'ús de les TIC. Dic lligades perquè les TIC no són l'únic factor de transformació, però sense elles aquesta transformació no s'hauria produït mai.

Tots acceptem ara les transformacions en el món de la música, de l'edició, en l'accés a la informació sigui àudio, imatge o paper. Ens anem acostumant a comprar i a vendre per internet, a relacionar-nos per les xarxes socials, però en el nostre entorn encara neguem el que fa més de deu anys que el món ha acceptat i que en certa manera la universitat que encara dirigeixo n'és una prova d'èxit: la transformació de l'educació. Potser per això, tot i ser punt de referència a escala mundial, aquí encara hem de lluitar dia a dia per demostrar que la clau de la nostra excel·lència està precisament en la nostra diferència, tant en el pla de la governança, com de la gestió i molt especialment de la metodologia educativa.

Sí, l'educació està en plena transformació. Es transformen mètodes, estructures, l'accés als continguts, la relació entre professor i alumne i fins i tot el valor dels títols, i amb això el paper de les agències de qualitat.

En països digitalment més madurs, com els anglosaxons, s'està pensant en una reforma del sistema educatiu a tots els nivells que permeti a cada estudiant superar els seus estudis fent servir la tecnologia per adaptar les seves aptituds, habilitats i objectius d'aprenentatge al currículum. S'avança cap a un perfil de professorat que no se centri només a donar respostes a les preguntes dels estudiants, perquè el coneixement és obert i fàcil de trobar. Del que es tracta és de saber dirigir les ments dels joves perquè aprenguin a plantejar les preguntes adequades. Si abans es memoritzaven fets i conceptes perquè si no es tenien al cap o en apunts eren molt difícils de trobar, ara, que estan a la distància d'un clic, s'ha de canviar el model completament. Els que han començat a fer-ho tenen molt bons resultats, i en alguns països s'estan implantant fórmules d'aprenentatge no formal per recuperar estudiants expulsats del sistema.

Dit això, permetin-me algunes precisions:

1. La revolució no és de l'educació superior, és de tot el sistema educatiu.

2. Els MOOC no representen cap revolució, són una experiència d'educació massiva, de resultats incerts. És veritat que al MOOC dels professors de Stanford s'hi varen apuntar 160.000 persones de 190 països, però hi va haver un 96% d'abandonament. A la UOC sabem que l'autoaprenentatge no funciona i que l'educació en línia pot ser massiva si té acompanyament, metodologia i, sobretot, si té la capacitat de ser glocal.

3. El nostre sistema educatiu ha de canviar radicalment perquè han canviat la societat i les seves necessitats i han canviat nens i joves. Per això, ara que tenim la urgència d'un país per construir o almenys per imaginar, hauríem de tenir en compte que amb l'educació ens hi juguem el futur. Serem el que sigui el nostre sistema educatiu, àmpliament entès. Posant el focus en l'educació superior, repetiré que crec en un sistema universitari català, diguem-ne Universitat de Catalunya o Catalunya Campus; un sistema on totes les universitats mantinguin la identitat i l'autonomia però on siguin capaces de cooperar, debatre el mapa de titulacions, generar economies d'escala i, molt especialment, ser generoses i no voler ser excel·lents en tot. Com ja va oferir el rector Ferraté en el seu moment i he ofert jo incomptables vegades, la UOC podria ser la pota virtual d'aquest sistema. ¿Que això ens allunya d'Espanya i ens acosta al món? Sí, però des del meu punt de vista, aquesta és la qüestió, decidir on volem ser.