EL PAÍS QUE VOLEM ARA (I 4): ACCIÓ

El lideratge i el discurs: el relat de l'optimisme col·lectiu

Fa molts anys, en plena Transició, quan escrivia articles sobre les nacions sense estat europees i entrevistava els seus líders, em sentia enormement orgullosa de ser catalana perquè veia que Catalunya era un punt de referència per a tots ells, era el seu somni. Ens veien com un país de gent valenta, lluitadora i treballadora, capaç de florir en el context més àrid. La nostra resistència era el nostre relat. On som ara? En quin país pensem quan somiem en la independència? Quines alternatives oferim per guanyar adeptes? Quins valors? Quin projecte de futur?

La realitat es construeix, i també es construeix la seva descripció. Darrere de cada model nacional d'èxit hi ha un projecte que ha comportat inventar-se o reinventar-se. Els Estats Units, on a l'inici hi havia més divergència i diversitat que experiència comuna, van articular el seu projecte nacional al voltant de quatre valors fundacionals generadors d'un somni: el dret a la felicitat; el valor dignificador del treball; la importància de les creences, siguin les que siguin, i el valor de la solidaritat. Després, molts altres han fet del seu projecte nacional innovador i engrescador, real o imaginat, el seu full de ruta i la seva estratègia d'èxit.

Articular el somni català

Quins haurien de ser els valors bàsics fundacionals de la Catalunya independent? No els he de dir jo, han de ser producte d'un consens col·lectiu, d'un treball col·laboratiu al més ampli possible; avui tenim les eines digitals que ho permeten amb gran facilitat. Subratllo col·laboratiu perquè és un valor que ens manca. Quins altres valors em vénen al pensament ara mateix? Resistència davant l'adversitat, tolerància, feina ben feta, honradesa (avui en diríem transparència), esperit innovador, creatiu i emprenedor, equilibri entre el seny i la rauxa, serenitat, ordre, claredat, civisme, respecte a la diversitat. Un cop escollits els valors fundacionals de la Catalunya sobirana del segle XXI, haurem de determinar quin model econòmic, educatiu, social o de representació política volem. Com deia el poeta, doncs, és un moment apassionant, perquè tot està per fer i tot és possible.

El procés d'inventar-se i reinventar-se no és més que l'assumpció de la diferència per part d'una part dels ciutadans, i la construcció d'un relat integrador i il·lusionador que fa que la gent que l'adopta se senti part d'una comunitat on val la pena viure-hi, una comunitat que comporta una alta dosi d'innovació política -que tant necessitem-, d'imaginació, de creativitat, de voluntat i de valentia.

Les universitats americanes ensenyen una matèria anomenada narrativa pública que ensenya com transformar valors en acció. Tinc davant meu el temari d'una assignatura d'un curs de Harvard que descriu aquesta temàtica com "el procés discursiu pel qual individus, comunitats i nacions construeixen la seva identitat, formulen opcions i motiven accions". Històricament els americans han utilitzat la narrativa i la ficció per comprometre cors i consciències. Seguint amb l'assignatura de Harvard, llegeixo: "La narrativa pública ens instrueix i ens inspira i ens ensenya no només com hauríem d'actuar, sinó que ens motiva a actuar comprometent no solament consciència i cor sinó també les nostres mans".

Practiquem la diferència

La independència és important, però encara és més important saber per què la volem i saber-ho explicar i transmetre amb entusiasme. I no parlo d'un exercici teòric, aquest l'hem fet de sobres. Parlo de guiar l'acció individual i col·lectiva. Parlo d'establir una agenda per a l'acció clara, que tothom entengui i que el màxim nombre comparteixi. Seria molt frustrant que arribat el dia només fóssim capaços de copiar, com d'alguna manera ens va succeir amb l'autonomia.

Imaginem d'una vegada la nostra llibertat i acompanyem aquest exercici amb un full de ruta clar i transparent. Exercim la nostra llibertat i deixem de comportar-nos com si fóssim una peça, un lligam. Construïm un relat basat en l'acció i divulguem-lo per tots els mitjans, però sobretot, practiquem la nostra diferència. No la diluïm.

¿Qui no se sentiria orgullós de situar Catalunya entre els primers països d'Europa pel que fa a innovació i creativitat, educació i recerca, infraestructures o renda per càpita? Per fer-ho hem de ser els amos dels nostres recursos, del que generem producte d'una feina ben feta. És molt evident que el futur és d'una gent ben preparada capaç de generar empreses creatives, eficients i sostenibles, no d'una societat depenent del subsidi. Aquesta no és ni ha estat mai la nostra cultura, tot i que hi ha moments en què començo a dubtar. Però quan em passa això miro els joves i veig que ells són el futur. El problema és que ells marxen perquè no els agrada el país que no hem acabat de saber fer o de saber explicar. Oferim-los un país engrescador, no un lament.

Per què no facilitem també la paraula als menors de 35 anys i els demanem quin país somien? Per què no preguntem als que han fet de Catalunya el seu somni de prosperitat en quin tipus de país els agradaria viure?

Com deia en un article de fa uns mesos, ara és temps de ser valents ajudats per lideratges forts, i també és temps de recordar el que en Jordi Carbonell va dir a la primera Diada de la Transició: "Que la prudència no ens faci traïdors".

Ara toca actuar amb valentia i contundència.