Ciberassetjament escolar: la punta de l’iceberg

Per a molts, el que succeeix a la xarxa pot ser una mera extensió d’un patró de vulnerabilitat generalitzada

Els últims anys hem sigut testimonis de finals tràgics de menors que no han trobat cap més sortida al seu infern personal, l’assetjament escolar. Són casos extrems, però tots van començar igual. I ara, amb l’últim informe fet per la Fundació ANAR, tornen a saltar les alarmes: un de cada quatre casos d’assetjament escolar és de ciberassetjament.

Des que als anys setanta el psicòleg noruec Dan Olweus va començar a estudiar el fenomen del maltractament entre iguals en l’àmbit escolar ha plogut molt. La revolució tecnològica ha suposat, entre moltes altres coses, l’aparició d’un nou escenari d’interacció, el ciberespai, en el qual les regles del joc sembla que han canviat.

L’assetjament escolar es caracteritza perquè es produeix entre iguals, per la intenció hostil de qui l’executa, per la reiteració de la conducta agressiva i pel desequilibri de poder entre víctima i perpetrador, obligats a conviure en l’entorn escolar. Però ara internet no només permet traspassar els murs escolars, sinó que afegeix nous elements a l’equació. Són, entre d’altres, la invisibilitat, la distància entre víctima i agressor (especialment l’emocional), la velocitat de difusió dels continguts i la (quasi) impossibilitat de destruir-los, l’amplitud de l’audiència i la seva naturalesa omnipresent.

Víctima, agressor i espectadors estan sempre connectats, per la qual cosa no hi ha llocs segurs, ni tan sols la pròpia llar

La persecució es pot donar simultàniament per diferents canals als quals víctima, agressor i espectadors estan sempre connectats mitjançant diferents dispositius, en contextos i situacions diverses, per la qual cosa no hi ha llocs segurs, ni tan sols la pròpia llar. Això no només promou la conducta impulsiva i desinhibida dels perpetradors (cada vegada més agressius), sinó que també facilita el ràpid aïllament de la víctima (cada vegada més indefensa) i contribueix a la prolongació indefinida del seu patiment (cada vegada més oblidat). Sense data de caducitat i sense escapatòria, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. I un dia, l’últim, en primera pàgina, el final tràgic.

Tots els menors implicats, encara que sigui com a simples testimonis de l’abús, interioritzen models de relació basats en el desequilibri de poder i normalitzen l’ús de la violència per aconseguir-lo i mantenir-lo. Infants de vuit i nou anys aprenen precoçment que “a la vida, o menges o se’t mengen”, i qui ha estat víctima pot esdevenir, sense miraments, botxí més endavant (o anys més tard), i hi està legitimat. És la llei del més fort.

Però aquí no queda la cosa. Estudis empírics recents evidencien que les víctimes de ciberassetjament escolar presenten fins a sis vegades més risc de patir altres formes de victimització digital, com ara assetjament sexual, grooming o sexting, i que en la majoria de casos es produeix, a més, una continuïtat entre l’espai físic i el ciberespai. El ciberassetjament escolar només és la punta de l’iceberg. És a dir, que per a molts nens, nenes i adolescents, el que succeeix a la xarxa és una mera extensió d’un patró de vulnerabilitat generalitzada i un estil de vida àmpliament problemàtic.

Tots els menors implicats interioritzen models de relació basats en el desequilibri de poder i normalitzen l’ús de la violència

Això és el que ens hauria de preocupar més. Segons l’informe de la Fundació ANAR, els casos de ciberassetjament només representen l’1,2% de tots els casos atesos, mentre que els casos de maltractament físic, psicològic, de violència de gènere o d’abús sexual infantil són entre quatre i dotze vegades més freqüents (14,6%, 10,5%, 6,2% i 5,2%, respectivament). De fet, entre el 2012 i el 2015 el nombre de casos atesos per violència contra menors s’ha duplicat, i la meitat de les víctimes pateixen violència diàriament i des de fa més d’un any.

Pot ser que els joves hagin trobat en el ciberespai un lloc on poden deixar anar les pulsions agressives que abans reprimien, o simplement un mitjà accessible i eficaç per experimentar amb diferents formes de violència a les quals estan cada vegada més habituats en altres contextos, i per perfeccionar les seves tècniques.

Després de llegir l’informe de la Fundació ANAR, em crida l’atenció que, encara que els mitjans se n’han fet ressò, no he vist cap titular a la premsa dels últims dies que reflecteixi la seva conclusió principal: “Preocupats per la violència de gènere, l’assetjament escolar, la violència ascendent [...], fenòmens molt greus que afecten els nostres menors d’edat, la societat s’ha oblidat i, per tant, ha invisibilitzat la violència intrafamiliar, que és la més freqüent, la més duradora i la més greu que pateixen els infants i adolescents del nostre país”. Com el lector deu suposar, amb aquests models i patrons de criança, el que seria estrany és que els menors desenvolupessin motivacions i conductes prosocials. Potser començant per aquí podríem evitar finals dramàtics.