Del Mundial de Videla al de Putin

Dijous que ve comença a Rússia el Mundial amb probablement més càrrega política des que el 1978 la junta militar de Videla va utilitzar el torneig de la campiona Argentina per continuar segrestant, torturant i matant opositors. Funcionaris federatius i jugadors de totes les seleccions van fer els ulls grossos davant aquella sagnant dictadura. Quaranta anys després poden apostar que tampoc ara la FIFA ni els cracs mundialistes aniran gaire més enllà en la seva crítica al règim de Putin. A Rússia, la construcció dels estadis ha comptat amb esclaus laborals, es trepitgen ordinàriament llibertats fonamentals com les de premsa, opinió, associació i manifestació, els opositors són empresonats o assassinats i “la situació general dels drets humans està empitjorant dràsticament des del 2012”, assegura l’organització Human Rights Watch. Hi ha col·lectius com el de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) que denuncien amenaces de mort per part de hooligans russos, que ja han avisat que crearan el pànic al voltant dels estadis.

Segur que, alhora, Rússia, com a país, s’esforçarà a mostrar la seva millor cara, conscient que tindrà clavades totes les mirades. És de manual. Els periodistes tindran dificultats extremes per gratar gaire més enllà de la lluent competició. Però ¿s’ha de celebrar un Mundial com si el futbol no tingués res a veure amb la política? A Txetxènia, per exemple, el president i home fidel a Putin, Ramzan Kadírov, ha desmentit informacions sobre homosexuals torturats. “No tenim gais. I si n’hi hagués, els enviaríem al Canadà, ben lluny, per netejar-nos la sang”, ha assegurat el líder txetxè, que fa temps va descobrir com potenciar la seva imatge pública amb el futbol. Ruud Gullit ha treballat d’entrenador a Grozni, Ronaldinho s’hi ha deixat fotografiar amb Kadírov i ara la selecció d’Egipte de Mo Salah té el seu quarter general a la capital txetxena.

Alguns estats com el Regne Unit i Islàndia han decidit, en canvi, fer un boicot polític a Rússia no enviant-hi cap membre del govern. Un llegendari exfutbolista de l’Everton, Neville Southall, fins i tot ha reclamat a través del Guardian que “Anglaterra hauria d’haver enviat un equip LGTB per representar-la [...], o un equip tot de negres, només per molestar Putin”. És clar que la majoria de seleccions es mantenen en la discreció i protegeixen els seus jugadors de debats polítics. ¿Per por que fiquin la pota en temes complexos? No. Més aviat perquè simplement volen ser campions del món! Tothom vol guanyar, oi? També el Barça va prioritzar la lliga per damunt del seu compromís polític i social jugant contra el Las Palmas l’1 d’octubre...

Etiquetes