Gols a la Bundesliga, banqueta en una dictadura
En un món on els màxims organismes federatius són corruptes, algunes estrelles sistematitzen l’evasió fiscal i alguns dirigents ens donen la benvinguda al món real, però en creen un de paral·lel que és una farsa de fraus i desenganys, ser mercenari és una normalitat de l’ofici. Ens podrà saber més o menys greu que un futbolista o un entrenador se’n vagi a lucrar-se a països acusats de finançar el terrorisme islamista i on els drets humans són sistemàticament trepitjats, però, més enllà del debat ètic que se’n deriva, els empara teòricament un marc legal.
A Jörn Andersen l’onada d’indignació al seu país pel càrrec que ocupa l’ha deixat tocat, però tira endavant. Exjugador internacional per Noruega, també té la nacionalitat alemanya. El 1990, amb l’Eintracht Frankfurt, es va convertir en el primer màxim golejador estranger de la Bundesliga. Després la seva carrera va fer baixada amb parades a Düsseldorf, Hamburg, Dresden i Suïssa. Com a entrenador va estar lligat a cinc equips alemanys més. Va tastar les banquetes de Grècia i de la Tercera austríaca, així que quan va rebre la trucada de... Corea del Nord el maig del 2016 va acceptar el càrrec de seleccionador. Necessitava entrenar i diners. “Soc aquí per fer la meva feina. La política no és el meu tema”, s’excusa.
Andersen és el primer seleccionador estranger del probablement país més aïllat del món. El col·lapse del bloc oriental perdura en el sistema dictatorial i també en l’esport. Segons el tècnic europeu, veure el futbol nord-coreà és retrocedir amb la mirada 30 o 40 anys. Els futbolistes tenen un bon nivell tècnic, però la seva condició física i els seus coneixements tàctics estan molt endarrerits. Andersen fa el que pot per fer evolucionar una selecció atípica i els resultats l’acompanyen: cinc victòries, tres empats i una derrota. El tècnic germanonoruec, a diferència de la immensa majoria de seleccionadors nacionals, veu el seu equip cada dia. Els millors futbolistes del país s’entrenen amb ell i només es reincorporen als seus clubs per jugar-hi els caps de setmana, normalment en camps de gespa artificial. Com a estranger, Andersen té el privilegi que no li tanquen internet ni canals internacionals. Així pot documentar-se i fer contactes per aconseguir que els seus jugadors puguin millorar competitivament en un club estranger i deixar, de retruc, uns calerons a Corea del Nord.
Mentrestant, Andersen i la seva dona s’han acostumat a viure a Pyongyang en un hotel que no poden abandonar sense acompanyament policial. El tècnic cobra cada mes un feix de dòlars. Les transferències bancàries des de Corea del Nord estan prohibides. Els mercenaris bons s’adapten a tot.
