La literatura oral

La novel·la necessita un intèrpret, un lector. Llegir és, doncs, un acte creatiu, i vol dir un esforç

Com a ensenyant he ensopegat moltes vegades amb alumnes que eren rebecs a la lectura de llibres. No ens ha d’estranyar: deia Sartre, al seu famós assaig Qu’est-ce que la littérature?, que quan un autor posa “Fi” a la seva novel·la, la novel·la no està acabada, necessita un intèrpret, un lector. Llegir és, doncs, un acte creatiu, i vol dir un esforç. Molts adolescents prefereixen la passivitat de la tele o l’automatisme dels jocs de la Play.

Tinc, però, un sistema: agafo un llibre valuós (no es tracta de llegir qualsevol cosa, per cert) a l’aula, trio un passatge especialment brillant i em poso a llegir en veu alta. De mica en mica es fa el silenci, i tinc davant ulls oberts expectants. És el poder de la literatura oral.

En poesia és fonamental: llegeix un poema en veu alta i potent (tant se val que a casa diguin que estàs tocat del bolet), sense versejar, és a dir, deixant-te endur només pels signes ortogràfics i no per la brevetat de la línia, i llegeix, amb veu intensa, per exemple, aquestes paraules del poeta de l’angoixa, Rainer Maria Rilke: “Ara, tanca els ulls, perquè tot / plegat ho hauríem d’amagar / dintre de la nostra foscor”.

La diferència és notable. És més, crec que si un bon actor o una bona actriu (afortunadament, en tenim en abundància) recités un bon poema mirant a càmera, per la tele, tothom quedaríem bocabadats, mentre frívols dirigents televisius creuen que som tan infantils que només ens apuntem a carallades estúpides. Una mica de respecte per nosaltres mateixos, i això només ho aconseguirem llegint.

No llegim per estar a la moda, ni perquè toca llegir determinat llibre, ni per presumir amb els amics. Llegim per plaer, pel pur plaer de llegir

Vaig tenir un mestre excepcional que, entre moltes altres coses, em va ensenyar els secrets de l’oralitat. Era el meu pare, Rafel Simó. Tenia, al meu Alcoi, una acadèmia molt prestigiosa i formava part del moviment de renovació pedagògica que, en el passat, tants fruits ha donat i que ara comença a besllumar de nou. Per exemple, no existia el concepte d’assignatura, ni el de ciències o lletres. Tots estudiàvem de tot. Al principi de la meva adolescència, el meu pare em va dir que havia llegit coses valuoses, però que havia arribat l’hora de llegir literatura de debò i em va fer a mans un exemplar d’ El llop estepari, de Hermann Hesse. L’impacte va ser brutal. Des d’aquell moment, per a mi, la literatura no és un entreteniment. No m’agrada quan diuen que aquell llibre “t’enganxa”, sinó que es llegeixi a poc a poc; intento penetrar dintre de la pell superficial de l’argument, rellegeixo, torno enrere, prenc notes, i gaudeixo amb tots els sentits. Saber llegir és difícil. I els fruits són esponerosos.

Expulsar la literatura de la nostra vida -tant se val en quin format estigui-és semblant al que fan aquells virus malignes que ens ataquen les pròpies defenses: és fer-se mal un mateix.

No llegim per estar a la moda, ni perquè toca llegir determinat llibre, ni per presumir amb els amics. Llegim per plaer, pel pur plaer de llegir, el mateix plaer que sentim davant de determinats quadres o de determinades simfonies. El plaer de l’art.

No hi ha manera millor d’aprendre a escriure que tenint un professor competent que ens n’ensenyi. Necessitem mestres, professors pedagogs que ens obrin les finestres i les portes del món. Amb un llibre a les mans.