LA LLAMBREGADA

Estació Camp de Tarragona, la metàfora

Els uns la volien a la seva ciutat. Els altres a la seva. Però, sobretot, uns i altres es negaven a acceptar que la fessin a l’altra ciutat. O sigui, en el fons el gran problema de la cosa era que no la tingués l’altra. I al final el que va passar és que l’estació es va construir entre l’una i l’altra, just en un punt que és el no res i que està situat exactament lluny de totes dues. I, allà, l’estació no té cap utilitat ni per als uns, ni per als altres, ni per als passatgers. I resulta que tardes tant des de qualsevol punt civilitzat fins a les Rodalies de la fi del món, que al final és on hi ha l’estació, que segons com és més pràctic el tren convencional. És la metàfora perfecta per explicar com hem deixat escapar els catalans moltes oportunitats.

Al nostre ADN hi tenim encastat el gen anomenat “com que no fos cas que l’altre en tragués un benefici, fotem-nos tots dos”. És allò dels dos catalans fundant tres associacions i les corresponents escissions. És el cafè de dalt i el cafè de baix. L’equip del poble de tota la vida i l’altre equip del poble que es va fundar amb uns que van marxar de l’equip de tota la vida perquè un dia uns es van emprenyar. I això val des del botiguer fins a la política. I sí, ja sé que la rivalitat és el carbó per créixer i evolucionar, però en molts casos ha estat (i és) posar-se plom a les ales i en d’altres ens ha dut directament al fracàs com a poble. En segons quins moments, per no voler acceptar que l’estació la tingués l’altre, ens ha faltat la generositat necessària per sumar i sortir-nos-en. I ha passat prou cops perquè n’hàgim après.

A veure si és veritat.