LA LLAMBREGADA

I ara, què? Seny o rauxa (el tòpic)

Molt bé, ja hem votat. Per fi ens hem comptat, més o menys. I ara la pregunta és: i ara, què? Per resumir, poden passar dues coses: que l’Estat s’assegui en una taula o que no ho faci. Un bon (i molt ben informat) amic de Madrid (ciutat) i de Madrit (concepte) em diu que serà la B. “No importen les raons ni els arguments, importa la unitat d’Espanya”. I d’aquí no es mouran, si no és que... que continuem pressionant i siguem una gota malaia de tal magnitud que algun dia algú situat on es prenen les decisions (digui’n Europa, digui’n els EUA) agafi el telèfon, truqui a Madrit (concepte) i digui: “Va, nois, alliberem corda. Que votin, s’esbravin i que passi com al Canadà o Escòcia, que surti el no i seguim per a bingo”. I, com que això podria passar, cal seguir treballant perquè, arribada l’oportunitat, surti que .

Per tant, recapitulem. Si és per l’Estat, tot seguirà com fins ara. Els catalans intentant forçar la legalitat i ells amb la cadira instal·lada a la porta del Tribunal Constitucional, que presideix un exmilitant del PP, i... que vagin passant. Si empenyem potser Europa força una tercera via de veritat a l’espera que surti no. En tots dos casos Espanya continuaria tenint un problema, el mateix que arrossega des de fa segles. Allò que Ortega en va dir “ la conllevancia ”. I després hi ha el passi-ho bé, negociat o no. El meu amic de Madrid diu que això no passarà perquè a Catalunya hi falta testosterona. I la meva resposta és: “Històricament potser sí, però les portades dels diaris estan plenes de pacífics ciutadans que, farts de tot, van tenir un dia de fúria”.