LA LLAMBREGADA

El canvi d’hora i la Constitució

Tornem-hi amb la llei. El canvi d’hora ho és. Una llei que algú va decidir un dia i, com que és llei, l’hem de complir. I punt. Incomprensible? Molt. I encara més en un lloc on tenim un fus horari que no ens correspon. O sigui, la llei, la sagrada llei, ens fa tenir un ritme biològic que no ens correspon. Gloriós! Visca la salut dels ciutadans! Però, com que és llei, l’hem complert tota la vida. Sense piular. I la seguim complint. Algú ho va decidir un dia i així ha de ser. Esclar, és que les lleis són sagrades i inamovibles i, per tant, durant molts anys pocs s’han plantejat que les lleis només són paraules escrites per éssers humans i que, per tant, un altre ésser humà pot canviar-les si són injustes. O innecessàries. O il·lògiques. L’antic règim (concepte) ha fet i fa lleis. I un cop hi són, allà queden. Ah, que vostè les vol canviar? Sí home, cap problema. Faci-ho. Ah, que la llei té mecanismes que no permeten canviar el que no li convé a l’antic règim que canviï? Doncs no passa res, canviï el mecanisme que impedeix canviar la llei. I així fins a l’absurd.

El món canvia i cada cop és més difícil tapar segons quins debats, segons quins canvis. I és més fàcil escampar el convenciment que podem modificar lleis decidides per éssers humans que són això, humans, i no sagrats. Sí, potser l’eina que tenim és una cullereta. Però moltes culleretes, milers, milions de culleretes gratant a la vegada les granítiques lleis immortals poden fer caure murs. Els seus murs. Els que construeixen ells, no nosaltres. Només cal no deixar de gratar. Qui abandona perd. Qui persisteix guanya.