LA LLAMBREGADA

Si em permet, jo vaig passant

IU FORN
IU FORN

Resumint una miqueta, la vida seria un anar passant entre que apareixem i marxem. Ens passem l’existència passant per llocs i persones i persones i llocs passen per nosaltres. Parelles que semblaven ser les de la nostra vida i que ens van acomiadar per whatsapp, parelles que creien que nosaltres érem la de la seva vida i amb qui vam intentar deixar-ho estar de la manera més elegant que vam saber i parelles amb qui un dia hi va haver una mirada mútua de complicitat seguida de l’exclamació: “Oi que tu i jo no fotem res junts?” Amics que conservarem sempre a la memòria malgrat que han mort i amics vius que crèiem que ho eren i que hem esborrat de la memòria. Llocs on hem estat uns instants i que recordem com si fos ara i llocs on hi ha constància que hi hem estat estona i que hem oblidat. Moments.

Ara fa poc més de 5 anys vaig entrar per primer cop a la redacció del diari ARA. Feia olor de nou. Només hi havia dues taules, al final de la sala, al costat de l’última finestra, algunes cadires i dos ordinadors. En Carles Capdevila em va explicar la distribució de la redacció i, com que no hi havia res (de res), em va fer la sensació que m’estava venent un pis sobre plànol. En aquest temps per l’ARA ha anat marxant gent i n’ha vingut de nova. És la vida. És l’anar passant. Avui em toca a mi. Aquest és el meu últim article a l’ARA. Jo també vaig passant. Dilluns aquest raconet l’ocuparà una altra persona. I el cicle continuarà. I continuarem passant. Com ho han fet molts altres abans i com ho faran els que ens seguiran. I passar, passar, no passa res. I si passa, no passa res.