Benvinguts a l’era dels presidents vitalicis

El 1813, poc abans del final del seu regnat, Napoleó Bonaparte va explicar al ministre d’Exteriors austríac, el comte Metternich, el costat negatiu de ser un dèspota. “El meu regnat no anirà més enllà del dia en què deixi de ser un home fort i, per tant, deixi de ser temut -va dir Napoleó-. Els vostres sobirans, que van néixer per ocupar el tron, poden permetre’s caure derrotats vint vegades i sempre tornaran a la seva capital”.

Napoleó sabia millor que ningú les dificultats de perpetuar-se en el poder, sobretot si no havies nascut per ocupar el tron. Uns quants anys més tard, les institucions democràtiques resoldrien aquest problema fent possible que un líder derrotat torni per mitjà de les urnes. La democràcia electoral va deixar clar que el tron no és mai propietat de ningú, sinó que només es lloga.

Però l’esperit de la democràcia no es limitava a la idea que la voluntat del poble s’expressés a través d’eleccions lliures i justes. La idea que els governants no haurien de ser encoratjats a abusar de l’hospitalitat i que el seu poder sempre s’ha de restringir també ha tingut un paper fonamental en la comprensió moderna de la democràcia liberal.

Ara, però, aquest consens forjat al llarg dels segles es qüestiona.

Avui en dia alguns dels líders dels països més poderosos del món, tant els democràtics com els no democràtics, s’estan erigint en emperadors moderns. Concentren el poder en ells mateixos i no tenen cap intenció de deixar el càrrec durant la seva vida útil. Segons el seu punt de vista, tant se val si un país és una democràcia o una autocràcia; el que importa és la qualitat del seu líder. I tenen un gran suport: en un moment en què la desconfiança amb els polítics és alta, moltes persones consideren que els líders dèspotes són preferibles a una classe dirigent corrupta.

L’exemple més clar o més significatiu d’aquesta tendència és la votació d’aquesta setmana a l’Assemblea Nacional Popular de la Xina per abolir el límit de mandats presidencials. No és cap exageració dir que aquest moviment assenyala el final de l’hegemonia de la democràcia com a ideal polític del món.

Els dies després que el president Xi Jinping anunciés la seva decisió d’abolir el límit de mandats, molts analistes han conclòs que el seu intent de convertir-se en un veritable emperador assenyalava l’ambició de Pequín de desafiar obertament el lideratge mundial d’Amèrica. Això és exacte, però no ho explica tot. El que poques vegades es comenta en aquest context és el que Ken Jowitt, professor, científic i polític, anomena “l’efecte Versalles”. Analitzant la història, Jowitt demostra que la millor manera de mesurar el poder és comprovar l’afany dels altres per imitar les institucions i l’estil de vida d’un país.

Al segle XVII, afirma, Lluís XIV de França “va crear un règim extraordinàriament poderós i prestigiós, imitat des d’Alemanya fins a Rússia, on es van construir mini-Versalles, es van adoptar els costums francesos i les elits parlaven el francès”. Al segleXIX, el Parlament britànic es va convertir en l’objecte del desig polític: els hongaresos van demostrar les seves ambicions polítiques construint a Budapest un edifici del Parlament neogòtic tan grandiós com el de Londres. Després de la Segona Guerra Mundial, els règims estalinistes instal·lats a l’Europa de l’Est van ser imposats amb una arquitectura estalinista igual d’impressionant i inhumana.

Després del final de la Guerra Freda, imitar Occident significava estar al costat bo de la història. Celebrar eleccions i redactar Constitucions d’estil americà va ser tan important per a la imatge d’un país com ho és per a l’autoestima d’un adolescent tenir un telèfon mòbil. Per a Jowitt, “a l’època posterior a la Guerra Freda, per a l’elit no occidental jugar a golf era el mateix que portar togues per a l’elit no romana de l’antiguitat”.

I restringir el poder d’un governant era una de les maneres clau que tenien les no democràcies per adaptar-se a l’era de la democràcia.

Per això, molts governs antidemocràtics van insistir a mantenir certs detalls democràtics, en particular eleccions i límit de mandats. El 2008, per exemple, a Rússia Vladímir Putin va resistir la temptació de canviar la Constitució per permetre-li un tercer mandat consecutiu com a president perquè no volia que el seu país s’assemblés a una de les repúbliques de l’Àsia central, on els presidents no abandonaven mai els seus palaus. Tot i que el sistema estava manipulat, els governs no democràtics sabien que era important, almenys, fer veure que no era així. Això, més que no pas la generalització de la democràcia liberal, és la veritable prova de l’hegemonia de la democràcia. Fins i tot la Xina s’hi va avenir.

Fins ara.

En aquest sentit, la decisió del Partit Comunista Xinès d’abolir el límit de mandats presidencials va molt més enllà de la Xina. Ens podem imaginar un Putin autoconvencent-se que deixar el Kremlin el 2024, quan s’acaba el seu proper mandat, ja no és necessari. Al president Recep Tayyip Erdogan, de Turquia, també se’l podria tranquil·litzar perfectament sobre la possibilitat de mantenir-se al poder de manera indefinida. Aviat els líders electes de tot el món potser s’afanyaran a explicar als seus votants que un canvi de lideratge és una idea perillosa. Es redactaran noves Constitucions i es modificaran Constitucions antigues per facilitar l’arribada de la nova moda política.

L’arribada d’aquest “moment de l’emperador” és una mala notícia per a Europa, que té com a projecte bàsic no tenir un emperador. També és molt mala notícia per als Estats Units. Però pot donar una gran empenta al president Donald Trump, que podria decidir que després que els nord-americans hagin ensenyat als xinesos com jugar a golf, és hora que els nord-americans comencin a imitar els xinesos. ¿I si dos mandats presidencials no són prou temps per aconseguir que els Estats Units tornin a ser un gran país?

Etiquetes