No sent compassió l’Europa de l’Est?

Fa vint anys, Hongria i els seus veïns de l’Europa de l’Est eren societats postcomunistes en transició, i uns quants -Bulgària, Macedònia i Sèrbia- encara ho són. I ara, de cop i volta, aquests països en transició s’han convertit en països de trànsit. En conseqüència, a més de l’entrada de centenars de milers d’immigrants, Europa ha de preocupar-se també per la bretxa que aquesta crisi està obrint entre la meitat oriental i l’occidental del continent.

El “camió de la vergonya” trobat a Àustria i les escenes d’immigrants ofegats han provocat una onada de compassió en molts països de l’Europa Occidental. En canvi, a l’est d’Europa l’opinió pública es manté impassible, i els seus dirigents han carregat contra la decisió de Brussel·les de redistribuir els refugiats entre els estats membres de la Unió Europea. La majoria de la població dels països de trànsit està a favor de construir murs a les seves fronteres; segons una recent enquesta feta a la República Txeca, el 44% dels ciutadans insisteixen que el govern no ha de gastar ni una corona més per ajudar els immigrants. El primer ministre eslovac, Robert Fico, ha anat més enllà i ha afirmat que el 95% dels sol·licitants d’asil no són refugiats sinó immigrants econòmics, i que el seu país només estaria disposat a acceptar cristians. A més -i això potser encara és més terrible-, un correu electrònic filtrat de la xarxa de televisió pública hongaresa demanava als periodistes que s’abstinguessin de mostrar imatges dels fills dels immigrants. Es veu que el govern hongarès té por que les imatges de nens estovin el cor de la població i -Déu no ho vulgui- li despertin la compassió.

Què li passa, a l’Europa de l’Est? Fa només tres dècades el seu símbol era la Solidaritat de Lech Walesa. Avui el símbol més adequat seria un adhesiu que digués “Europa de l’Est: el lloc on Donald Trump sembla bona persona”.

Vet aquí la resposta més curta: decepció, desconfiança, demografia i democràcia.

El que va venir després del comunisme i les reformes liberals va ser un cinisme generalitzat. Davant de l’afluència d’immigrants i assetjats per la inseguretat econòmica, molts europeus de l’Est se senten traïts: esperaven que l’adhesió a la UE significaria el començament de la prosperitat i la fi de la crisi. D’altra banda, molts dirigents governamentals pensen que l’única manera de recuperar el suport polític és demostrar que només es preocupen dels seus i que no els importen els forasters.

Els europeus de l’Est creuen que a qui cal ajudar és a ells perquè això formava part de la promesa de la unificació. “Si som més pobres que els europeus occidentals, quina mena de solidaritat poden esperar de nosaltres? Ens van prometre que vindrien turistes, no refugiats”.

Però no és només una qüestió d’autocompassió. Tot i viure a la cruïlla d’Europa i l’Àsia, Rússia i el Pròxim Orient, molts europeus de l’Est són poc curiosos i de caràcter insular. La televisió búlgara mai ha tingut prou diners ni interès per enviar periodistes a llocs com Síria, una mesura que potser els hauria permès conèixer les dimensions apocalíptiques del que està passant en aquest país. L’Àfrica està totalment absent de la nostra geografia política. En conseqüència, la por a l’islam, el terrorisme, l’augment de la criminalitat i la inquietud davant del desconegut constitueixen la base del pànic moral provocat per l’arribada d’immigrants.

Curiosament, de tots els factors que influeixen en el comportament dels europeus de l’Est, el pànic demogràfic és un dels menys comentats. Però és fonamental. Unes projeccions de les Nacions Unides preveuen que el 2050 la població búlgara haurà baixat un 27%. En molts països petits de l’est d’Europa es pot sentir l’alarma de la “desaparició ètnica”.

Per a ells l’arribada d’immigrants anuncia la seva sortida de la història, i el conegut argument que l’envelliment d’Europa fa necessària la vinguda de gent de fora no fa sinó reforçar una sensació creixent de melancolia existencial. Quan veus a la televisió escenes de gent d’edat avançada protestant per l’assentament de refugiats als seus pobles, uns pobles abandonats on fa dècades que no neix cap nen, se’t trenca el cor pels uns i pels altres: pels refugiats, però també per aquests vells solitaris que han vist desaparèixer el seu món.

El fracàs de la integració dels gitanos també contribueix a aquest dèficit de compassió. Els europeus de l’Est temen els estrangers perquè desconfien de la capacitat de l’estat per integrar els altres que ja són entre ells. I el fet que els estats de l’Europa de l’Est siguin democràcies no facilita la situació. El que veiem no és falta de solidaritat; el que veiem és un xoc de solidaritats: la solidaritat nacional, l’ètnica i la religiosa en contradicció amb les nostres obligacions com a éssers humans.

Ha quedat clar que la crisi de la immigració és existencialment més amenaçadora per a la Unió Europea que la de l’euro o l’annexió de Crimea per Rússia. Donald Tusk, president del Consell Europeu, adverteix obertament de la perillosa bretxa que separa l’est i l’oest d’Europa. Dit això, amb la compassió no n’hi ha prou per resoldre els problemes migratoris que aclaparen Europa. Fa uns anys el filòsof i exdissident hongarès Gaspar Miklos Tamas va observar que la Il·lustració, que constitueix el fonament intel·lectual de la idea d’una Unió Europea, exigeix una ciutadania universal. Però perquè hi hagi una ciutadania universal cal que passi una d’aquestes dues coses: que els països pobres i disfuncionals esdevinguin llocs dels quals valgui la pena convertir-se en ciutadà, o que Europa obri les seves fronteres a tothom.

Però cada vegada és més evident que no passarà cap d’aquestes dues coses. Amb la construcció d’una estàtua de la llibertat a Lampedusa difícilment n’hi haurà prou per afrontar el problema. Líbia i Síria són uns exemples frustrants: ni la intervenció d’Europa a Líbia ni la seva no-intervenció a Síria han sigut capaces de posar fi a les guerres entre països veïns d’Europa. Dividida entre l’obligació moral d’ajudar persones en situació d’extrema necessitat i la impossibilitat pràctica d’ajudar a tothom, Europa es veurà obligada a acollir-ne alguns i expulsar-ne d’altres.

Resulta summament inquietant veure les societats i els governs de l’Europa de l’Est afirmant que és moralment correcte tancar les portes als que fugen de la mort. Aquest dèficit de compassió treu a la llum la crisi molt més profunda que hi ha al cor del projecte europeu.