Síria o el missatge de Putin a Occident

La setmana passada, després que avions russos bombardegessin les forces antigovernamentals prop de la ciutat síria de Homs, un alt funcionari nord-americà se’m queixava: “El que Rússia està fent a Síria no és un esforç destinat a combatre l’Estat Islàmic. No és la realpolitik de tota la vida. Ni tan sols és una temptativa cínica de fer-nos oblidar Ucraïna. Putin ens vol fer mal i punt”.

La concepció de Rússia com a “potència esgarriacries” està molt estesa actualment a Washington. Però ¿què persegueix en realitat aquesta potència que esguerra els plans nord-americans? Que potser intervé a Síria només pel gust de veure el president Obama humiliat? ¿Degradar el poder nord-americà és l’únic objectiu dels actes de “desbaratament” de Rússia?

En realitat, és més exacte dir que el Kremlin és a Síria per raons pedagògiques: vol donar una lliçó als nord-americans, una lliçó valuosa. Vol fer palès que o bé els EUA estan preparats per intervenir en qualsevol guerra civil sorgida d’una revolució tumultuosa inspirada per la seva retòrica altisonant o bé haurien de deixar d’incitar la gent a revoltar-se. “Que no us adoneu del que heu fet?”, era la frase més memorable del discurs del president Vladímir Putin a l’Assemblea General de les Nacions Unides.

En la situació de Síria hi pot haver un cert component de realpolitik, però també hi concorre la confrontació de dues visions del món. En efecte, les diferències entre Putin i Obama es poden reduir a teories contraposades sobre les causes de la inestabilitat que impera avui dia al món. Els Estats Units atribueixen la inestabilitat mundial sobretot a les temptatives desesperades dels dirigents autoritaris de conservar un statu quo sentenciat. Moscou, en canvi, assenyala com a culpable l’obsessió nord-americana per la democràcia.

Si els soviètics feien una crida a la unitat dels proletaris del món, el Kremlin fa actualment una crida a la unitat dels governs del món, amb independència de la seva naturalesa. La història, efectivament, és “ironia en moviment”. Rússia, la successora de la revolucionària Unió Soviètica, ha renunciat al poder del poble.

La majoria dels llibres d’història sobre la revolució bolxevic del 1917 que es venen actualment a les llibreries de Moscou relaten la història de Lenin i els seus camarades no pas com una revolta popular, sinó com un cop d’estat dissenyat per -en aquest punt es deixa triar el lector- l’estat major alemany o agents dels serveis d’intel·ligència britànics. Quan el poble reclama el poder, en qualsevol moment i en qualsevol indret, la situació acaba empitjorant. La lleialtat i l’estabilitat són dos elements centrals de l’univers del Kremlin, un univers on impera la inseguretat i la por al futur.

Doncs bé, el que el Kremlin té en ment no és pas Síria, ni tan sols Ucraïna, sinó l’Àsia Central, una part de l’espai postsoviètic en què els dirigents autoritaris envelleixen, l’economia s’estanca, hi ha milions de joves inquiets desocupats i ansiosos per emigrar, i l’islamisme radical guanya popularitat. Rússia es considera a si mateixa el garant de l’estabilitat a la regió, però té por que la inestabilitat acabi per instal·lar-s’hi. Ara com ara, l’Àsia Central recorda al Kremlin el Pròxim Orient fa deu anys. ¿Podria ser que Síria servís per ensenyar als EUA a vigilar el que diuen i a no ficar-se on no els demanen quan arribi la pròxima crisi?

Tot i que l’objectiu de Putin és donar una lliçó als EUA, també s’adreça a una Europa desbordada per un milió de refugiats i atemorida pels espectres de l’islamisme radical i l’angoixa demogràfica. Ahir la UE alimentava l’esperança de transformar els seus veïns; avui es veu a si mateixa com un ostatge. Putin vol fer veure a Europa que, encara que Gaddafi fos un dictador brutal, tenia la voluntat i els mitjans necessaris per protegir les fronteres d’Europa, cosa que les noves democràcies han sigut incapaces de fer.

¿L’Europa actual, un continent profundament trasbalsat, està preparada per assimilar aquest missatge?

Sí i no. La majoria de governants europeus esperen que els EUA i Rússia siguin capaços de cooperar a Síria, perquè consideren que és l’única manera de posar fi al conflicte. Volen Moscou al seu bàndol. Molts assenyalen la hiperactivitat de George W. Bush i la inacció de Barack Obama com a causes del caos al Pròxim Orient. Molts anhelen un retorn als temps de la distensió entre els nord-americans i els soviètics, una època en què, com ha escrit l’historiador Jeremi Suri, “els mandataris van abandonar l’esperança que es produís un canvi polític per poder aplacar els reptes que afrontaven al seu propi país”.

Com a mínim, “la hipòtesi de Putin” és aquesta: que Europa acceptarà una Rússia més poderosa com a garant de l’estabilitat, encara que això comporti assumir un retrocés pel que fa als seus valors i ambicions.

Ara bé, la crida de Putin en favor de l’estabilitat absoluta resulta impracticable. Per bé que, en el context de la camisa de força de la Guerra Freda, n’hi va haver prou que l’URSS i Occident arribessin a un acord per apaivagar la inestabilitat, avui les coses han canviat. El món ja no es defineix en funció de dinàmiques Orient-Occident: els canvis socials, demogràfics, culturals i tecnològics han convertit l’estabilitat mundial en un trencaclosques molt més complicat. Vivim en l’era de les pertorbacions.

Tot i que Rússia té raó quan argumenta que el que hi ha a Síria no és un enfrontament entre un govern repressiu i un poble que vol la llibertat, tampoc no és un conflicte entre un govern legítim i una colla d’extremistes, com s’entesta a assegurar Moscou. Cal recordar que la majoria de refugiats que arriben a Europa no fu gen de l’Estat Islàmic, sinó del règim de Baixar al-Assad i que la permanència d’Al-Assad al poder implica que es podrien quedar a Europa per sempre.

Dit d’una altra manera, la pedagogia de Putin és atractiva, però no acaba de ser convincent. Perquè els pobles deixin de revoltar-se contra els governs tirànics, caldrà alguna cosa més que un canvi en la política nord-americana.