OBSERVATORI

El lucratiu negoci de plantar pistatxos

Un dels problemes amb què es troba aquest cultiu és l’edat dels agricultors i ramaders espanyols: més del 58% superen els 55 anys! Qui és el valent que s’hi anima?

El pistatxer és un cultiu de moda. Doctors, advocats i fons de capital risc de les grans capitals aterren a Ponent per comprar-hi finques per sobre de preu per plantar-hi pistatxers. El pistatxer, com l’ametller, és un arbre mediterrani, que està adaptat per aguantar la calor i que a l’hivern requereix unes 1.000 hores per sota de 7graus de temperatura. Els arbres s’han de plantar separats per una distància de sis metres, la qual cosa fa d’aquesta una plantació extensiva, sobretot si la comparem amb els marcs de plantació d’1,5 metres de les noves plantacions superintensives d’olivers i ametllers. A més, hem de tenir en compte que la fertilització dels fruits és anemòfila: això vol dir que s’ha de plantar un arbre mascle (que produeix pol·len) per cada deu femelles (que fan el fruit), al contrari dels ametllers, que són autofèrtils. La recol·lecció dels pistatxos (o festucs) està mecanitzada i s’ha de fer tan ràpidament com sigui possible per impedir l’excessiva proliferació de fongs. Pel que fa a la gestió del cultiu, el pistatxo no necessita tanta dedicació com els arbres de reg (que necessiten un control diari) ni tan poca com els cereals (que amb un parell de controls l’any ja en tenen prou). Però com que encara no hi ha prou experiència és aviat per saber ben bé quina dedicació necessita exactament.

A Espanya hi ha unes 12.000 hectàrees d’aquest cultiu, menys del 2% mundial, que ni tan sols cobreixen el 50% del consum que genera el mateix país. El 80% d’aquesta producció es fa a Castella-la Manxa, i la majoria en plantacions joves.

Els primers importadors són alguns dels grans mercats mundials: Hong Kong (porta d’entrada de la Xina), el Vietnam i l’Índia. A l’altre extrem, els primers productors mundials són els Estats Units -que produeixen més de la meitat de pistatxos del món a Califòrnia- l’Iran i Turquia. Una curiositat d’aquest podi: abans de la Revolució Islàmica del 1979, l’Iran era el màxim productor mundial, però va ser a partir d’aquell moment, i gràcies a les sancions econòmiques dels Estats Units, que el sector americà es va multiplicar per mil fins a doblar en producció l’Iran.

Fent una mica de números, el cultiu del pistatxer entra en producció al sisè any, i és al novè quan es comença a produir un flux de caixa ( cash flow ) positiu, tenint en compte la inversió requerida fins a aquell moment. Com que es tracta d’un arbre que viu més de 50 anys (en comparació als tan sols 20 anys dels ametllers), si fem els càlculs agafant com a referència el preu mitjà dels últims anys ens surt que la rendibilitat d’aquest producte (taxa interna de rendibilitat, o TIR) és del 18%. Aquests números estan fets amb un preu de venda de 4,5 euros i una producció de 2.000 quilos per hectàrea a partir del vuitè any, sense variacions. És una inversió, per tant, a llarg termini. Però un dels problemes amb què es troba aquest cultiu és l’edat dels agricultors i ramaders espanyols: més del 58% superen els 55 anys i tan sols el 3,7% tenen menys de 35 anys! Qui és el valent que s’hi anima?

Etiquetes